JAUME CELA & JULI PALOU

'Marcianus'

Quan érem petits jugàvem a marcianus . Ens imaginàvem que a Mart hi havia vida. Com que la ciència no en podia dir res amb prou seguretat, podíem pensar lliurement com serien els seus habitants. Quan els dibuixàvem acostumaven a ser molt alts i a tenir sis braços, ulls molt grossos i rodons dins d'un cap enorme, amb una boca com d'escletxa de guardiola, sense orelles però amb antenes i el nas en forma d'embut. Ara ja hi hem fet arribar el Curiosity, un robot que ens anirà enviant informació fins que s'esgoti la seva font d'energia. Encara que ja sabem que no hi ha vida com la nostra ni de cap altra mena, ens obrirà altres portes.

Tot i això, hem sentit a dir que tindrem informació sobre la vida, així, en general. Nosaltres, sense qüestionar què representen en l'àmbit científic aquestes conquestes que costen un ull de la cara i un ronyó, no podem deixar de pensar que on hi ha vida com la nostra és molt més a prop que la distància que ens separa de Mart. Parlem de la vida de milers de criatures que viuen sense rebre diàriament l'aliment que necessiten i que estan condemnades a morir d'inanició o de malalties associades als problemes de la nutrició deficient. Parlem dels nens i les nenes de Síria, que han de fugir de les matances que organitzen els bàndols enfrontats. Parlem dels infants que es prostitueixen per poder sobreviure, ells i els seus.

No sabem el valor exacte de l'arribada del Curiosity a Mart. Sabem, i constatar-ho és dolorós, que hi ha gana a prop de casa nostra. En alguns llocs s'hi pot arribar a peu o amb metro. En altres, amb tren o amb avió. Zones de criatures amb panxes inflades i mirades perdudes que si tinguessin el mínim que necessiten podrien mirar a Mart i somiar amb els mateixos marcianus que nosaltres imaginàvem i que esperem que, siguin com i on siguin, sàpiguen construir la seva marcianalitat amb més encert que nosaltres la nostra humanitat.