El pare que et va matricular

Madrid

M’encanta anar a Madrid. Cada cop que hi passo uns dies em costa entendre perquè trigo tant a tornar-hi. Els amics que hi tens et reben a l’estació i et fan una abraçada d’aquelles que esborren la mandra del viatge i els prejudicis rancis. De seguida et diuen totes les coses que tenen planejades per fer amb tu les pròximes hores i dies. És tanta la seva dedicació per fer-te passar una bona estada que diries que han agafat una excedència a la feina i a casa seva també. Abans d’adonar-te’n et trobes envoltat d’amics, i d’amics d’amics, tot de desconeguts que et tracten com si els coneguessis de tota la vida, entre copes i tapes generoses pagades sempre per ells malgrat els teus intents de quedar bé.

I després hi ha els museus. Poques coses més torbadores que estar davant del Gernika de Picasso, la seva mida imponent, la seva força que t’esquinça l’ànima i et fa plorar, el dolor que evoca i la seva bellesa inquietant i feréstega. O la pintura sinistra i sòrdida del Goya tardorenc, gairebé impressionista. I compensar-ho després amb els reflexos de llum d’ Els nois a la platja de Sorolla o el misticisme lluminós del Greco. I un cop saciat de pintura tornar als carrers sempre plens de gent, al bullici al voltant de la Plaza Mayor, l’ambient desenfadat de Malasaña i Chueca i fer una parada i fonda al Museo del Jamón buscant un raconet on poder gaudir d’una canya ben tirada. Perquè si una cosa et meravella de la ciutat és aquest cambrer, antítesi de la cambrera top model guapíssima i desganada que et trobes a la nostra capital, la que se t’equivoca de plat i no et demana disculpes perquè ella està allà de passada i perquè realment ha nascut per guanyar un Oscar o un Goya. El cambrer de Madrid deu estar igual de mal pagat però no ho paga amb tu. Al contrari, sembla que ha nascut per fer la seva feina, és eficient i simpàtic i sempre té guardada a la butxaca de la seva camisa blanca algun chascarrillo que et fa somriure.

Ai, sí! ¿Com pot ser que no hi tornis més sovint?, penses mentre agafes l’AVE de tornada. I llavors, quan t’asseus amb els peus rebentats i el brunzit de vida al carrer encara a les orelles, l’estómac decideix fer-te un monòleg ben sonor per donar-te la resposta. Sí, Madrid t’enamora però ara caldrà una setmana de molt running i uns quants menús d’amanides per tornar a posar-ho tot a lloc.