Criatures 24/05/2014

L’última dent

i
Lluís Gavaldà
2 min

Si us he de ser sincer, no tinc gaire bon record de les dents que em queien quan era petit. Vull dir que sí, que l’endemà els angelets em deixaven sota el coixí uns quants confits, però aquests confits no compensaven els dies de terror provocats per una inexplicable obsessió malaltissa que existia entre els adults per ajudar-te a fer caure la dent. No sé si us en recordeu, però gairebé era un esport nacional. Es passaven el dia empaitant-te amb fils de cosir que volien lligar a la pobra dent o, encara pitjor, s’aprofitaven de la teva innocència (“A veure, deixa’m veure-la. No, no pateixis, et prometo que no la tocaré”) per introduir els seus ditots dins la teva boca i arrencar-te-la sense anestèsia ni compliments. Per això, a partir de la tercera dent ens passàvem els dies amb la boca ben tancada, negant com Judes la nostra condició de futur desdentat (“Que no, que no se’m mou, t’ho juro i t’ho prometo!”), resant a les nits que ningú no s’adonés que mossegàvem el pa amb xocolata del berenar només per una banda.

Ara, per sort, aquella tendència ha canviat. Els pares finalment ens hem adonat que no és imprescindible forçar la caiguda de les dents de llet i que, oh sorpresa!, un dia qualsevol, dinant macarrons o jugant a lluites al pati, cau soleta, sense la intervenció de cap familiar amb vocació de dolent de Marathon Man. I així ens trobem els pares del segle XXI, contents d’estalviar als fills el trauma dental que ens va marcar de petits i fent mans i mànigues per aconseguir que l’angelet de les dents faci la feina, encara que aquesta llibertat dental fa que Murphy aparegui i faci que totes les dents caiguin quan totes les botigues de llaminadures ja estan tancades.

Ahir, a casa meva, va caure l’última dent, la que s’aferrava tossuda a un passat que mai tornarà. Allà on vivien les seves companyes, petites i perfectament arrenglerades, ara hi regna un trencadís gaudinià sense ordre ni sentit que demana a crits una ortodòncia caríssima de categoria extra. A la nit, quan vaig entrar a deixar l’últim encàrrec de l’angelet, sobtadament, el nen se’m va despertar. Aterrit, vaig intentar dissimular fent-li un petó de bona nit. “Gràcies, papa”, em va dir. “De res, home, ja saps que m’encanta fer-te petons”, vaig contestar, però sabia pel seu somrís que m’estava agraint els angelets de tots aquests anys. De res, fill meu, vaig pensar. Ha estat un veritable plaer.

stats