Criatures 22/03/2014

Localitza’t

i
Anna Manso
3 min

Tenir descendència et fa topar de morros amb la incongruència entre el discurs públic i la realitat més crua. Els menors d’edat a càrrec (MEC) venen. No hi ha polític en campanya sense foto amb nen enganxat. Ni anunci d’assegurança sense un MEC de veu odiosa. Després, quan la pantalla del portàtil s’esbotza i truques a l’asseguradora i els expliques que un MEC de veu menys odiosa l’ha esbotzat, la sensibilitat amb els menors d’edat a càrrec s’esfuma a una velocitat supersònica. I amb els responsables de la cosa pública tres quarts del mateix.

1.903

Dos dels menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) estan inclosos en un número: 1.903. És la xifra de nens i nenes, nois i noies, que pertanyen a un esplai sense local propi. Per als que desconeguin com funcionen aquestes entitats de lleure els diré que la gent dels esplais són una colla de sonats. Sí, perquè ¿qui dedicaria hores (moltes, moltíssimes!) del seu temps a organitzar activitats per als nens del barri sense rebre res a canvi? Res material, esclar. I qui, a sobre de tenir-los i educar-los cada tarda de dissabte, se’ls enduria d’excursió de cap de setmana? O, encara pitjor, de campaments?! Doncs són ells, els monitors. Busquin, comparin, i si troben uns bojos millors comprin-los. La majoria, de petits, van tenir monitors tan sonats com ells. O sigui que, atenció, aquesta bogeria s’encomana. Interessant.

Doncs bé, com a agraïment per la tasca educadora que duen a terme, per fer-los saber com s’està de feliç perquè ofereixin lleure de qualitat de manera desinteressada, la resposta de les administracions públiques de Catalunya és donar l’esquena a 26 esplais sense local. No és el seu problema, diuen. O, encara pitjor, diuen que és el seu problema però que no el poden resoldre. Sincerament, la primera resposta em sembla més honesta.

Mobilització

Els meus MEC i la resta de 1.903 nens i nenes i els seus 500 monitors es manifestaran aquesta tarda a Barcelona sota la bandera del projecte Localitza’t (www.localitzat.org) per reclamar el que creuen que és de justícia: un local. No val una estació de metro, no val una escola en la qual l’arbitrarietat de la directora de torn et pot fer fora. Un local on poder desar el material, on poder reunir-se per preparar activitats, on poder fer les activitats en cas de pluja, on nens i joves puguin sentir que tenen un espai. Un espai a la nostra societat, perquè el que entenen, el que reben, el que comprenen amb claredat per molt menors d’edat que siguin, és que ara ells importen un rave als senyors i senyores tan amables que formen part de l’administració pública.

Sembla com si no interessés que existissin entitats que desenvolupin el sentit crític, el voluntariat, la llibertat, el respecte i la inclusió social dels menors d’edat catalans. Són paraules totes que fan més por que tres bombes de neutrons. Però potser estic equivocada. Tant de bo hagi de rectificar i explicar d’aquí no gaire que aquelles entitats que fa anys que treballen en males condicions ara tenen un sostre i un reconeixement. Que ja no cal que es reuneixin en bars i cases particulars. Que ja no pateixen per pujades de lloguer, per si se’ls renova el conveni, per un mes de pluja que els fot enlaire totes les activitats... Si és així prometo menjar-me aquest article amanit amb vinagreta de mostassa i penjar el vídeo a YouTube. Paraula de pitjor mare del món.

stats