El pare que et va matricular

Lluita de coixins

Tinc un blau immens al braç. De fet, és tan gran que em costa moure el braç amunt i avall sense sentir una fiblada ben intensa. L’esquena em fa mal també. Hi ha una vèrtebra punyetera que m’està cruixint de mala manera, tant que he hagut de rescatar l’estoreta del traster i ficar-me-la sota el cul per aconseguir una mica d’escalfor. Per rematar el meu estat, sota la galta hi tinc una esgarrapada escandalosa que causarà tot tipus de comentaris fotetes demà quan arribi a la ràdio. No patiu, no estic patint violència domèstica, almenys no per part de la meva parella. Es tracta d’un ritual aparentment menys perillós: les lluites de coixins amb el meu fill. Ja no recordo ni el dia que les vam instaurar, devia ser quan tenia mesos. Sí que recordo les primeres escaramusses, com rodolàvem de banda a banda de llit, disfressats de pirates despietats. Recordo els renecs manllevats del capità Haddock que feia servir per encaixar les escomeses matusseres del meu rival. Era una delícia. La manera com jo feia veure que queia inconscient d’un cop de coixí i les pessigolles que ell em feia per reviscolar-me i continuar amb la lluita. Quins temps, aquells!

Amb els anys, però, la cosa se’ns ha anant escapant de les mans. Cada cop costava més mantenir el tempo i la iniciativa de la batalla. Notava que el meu contrincant aprenia d’amagat noves tècniques que m’agafaven descol·locat. Algú l’estava adoctrinant i aviat vaig saber qui era. Entre Son Goku, en Vegeta i poc després Kung Fu Panda, el meu fill estava desenvolupant unes habilitats pugilístiques difícils de dominar. I així hem arribat fins a avui. Ell ja coneix tots els meus trucs, les mossegades al cul, els pets a la cara, les pessigolles als peus. Res m’ajuda. Quan em sembla que ja el tinc dominat se m’esmuny i recupera l’avantatge. No tinc escapatòria, el molt murri sap que l’aspecte físic va al seu favor i deixa que m’esbravi els primers minuts. Quan veu que començo a bufar i a suggerir que potser podríem fer una partideta d’escacs, llança el seu atac definitiu. El resultat és el que us he descrit. Sé que ho hauria de deixar córrer, però no puc perquè m’ho passo pipa esquivant i rebent. Deu ser que en aquests instants som com dos nens entremaliats, com dos cadells juganers. Deu ser que em vull aferrar a tots els moments viscuts rodolant pel llit i rient pels descosits. Deu ser que sóc així de babau.