Ho saben. Ho saben lligats a la cadireta del seient del darrere, assistint callats a com fem la sisena volta a la mateixa rotonda buscant algun rètol que ens indiqui on és el coi de càmping on fan la festa. Ho saben quan veuen baixar tots els sants del cel a través dels renecs dirigits a aquesta merda de bossa que se'ns ha rebentat tot just sortir del súper i ha escampat per la vorera iogurts, pomes que rodolen costa avall i vidres trencats d'ampolles barates de vi blanc. Ho saben quan estem massa adormits al matí i ens oblidem de ficar a la bossa de l'escola la roba d'esport o l'autorització per anar a l'excursió. Fins i tot ho saben quan arribem de la feina a tres quarts de quinze, sense sopar, i estem de mal humor i ells ja són al llit i no podem llegir-los el conte que els havíem promès.

I tant si ho saben! Per això ens fan aquella rialla plena de comprensió tot i arribar a escola per recollir-los un quart tard amb el cotxe gira-rotondes aparcat en doble fila, mal tancat i ple de bosses del súper que es trenquen i de l'autorització per anar a l'excursió rebregada sota la roba d'esport oblidada. Ens veuen la cara d'angoixats que fem i es moren de ganes de dir-nos que ho saben, que no patim, que ningú sap millor que ells que no som perfectes. Més aviat al contrari, que per alguna cosa s'ho han d'empassar un dia sí i l'altre també, però que no patim, que malgrat ser uns rondinaires i uns talla-rotllos, tenen molt assumit que fem el que podem.

Ho saben però no ens ho poden dir. Saben que si ho fan som capaços de girar més rotondes encara i d'oblidar més coses a la bossa i de rebentar més bosses del súper i d'arribar encara més tard a recollir-los a l'escola. Per això, en comptes d'afalagar-nos prefereixen fer-nos-ho veure d'una manera més subtil com, per exemple, mirant-nos a través del retrovisor amb cara de dir "No pateixis, papa, estem ben perduts, però jo encara confio en tu" o arribant sense fer soroll pel darrere mentre ens barallem amb l'ordinador per acabar l'article que esperen de fa tres hores i fent-nos, sense avisar, una carícia inesperada, reveladorament adulta. I quan ens girem i el veiem allà davant, tan conscient de qui li ha tocat, tan conforme amb la seva sort, tan protector del seu pobre pare, no ens podem estar de pensar: "Què coi, tu! Potser no ho estic fent tan malament".