Lliçons fineses (IV)
Dèiem dissabte passat que cap sistema pot ser millor que els seus mestres. Al meu parer aquesta és exactament la gran lliçó que cal aprendre de Finlàndia. Bàsicament, els països que ho fan bé educativament no comparteixen ni els mètodes, ni les ràtios, ni els percentatges del PIB dedicats a l'educació, sinó un cercle de confiança que té com a centre la seguretat professional del mestre en ell mateix. Els mestres d'aquests països tenen la consciència de ser bons professionals. Això no vol dir que siguin perfectes, sinó que estant habituats a la pràctica reflexiva, és a dir, a aprendre dels seus errors. Són capaços, en definitiva, de dir als pares que es presenten amb els seus neguits legítims a l'escola: "No us preocupeu, que jo me'n faig càrrec". I d'aquesta actitud se'n deriva la confiança de les famílies i del conjunt de la societat en l'escola. No necessàriament són mestres molt ben pagats, però sí que són molt ben considerats, de manera que si un abandona la docència, per la raó que sigui, aviat troba feina en un altre lloc.
En canvi, el que comparteixen els països educativament mediocres és un cercle de desconfiança en el centre del qual hi ha els docents, exposats a tota mena de suspicàcies per part de la societat. Acostumen a ser també països on els mestres cremats (recordem-ho: sempre eduquem amb els nostres estats d'ànim) no abandonen la feina -sovint perquè no tenen cap lloc alternatiu on anar- i on la mateixa administració que ha tingut molt poca cura en la selecció, la contractació i la promoció dels docents acostuma a assenyalar-los com els únics responsables dels dèficits del sistema.
