Llibres i genètica

La genètica fa molt. Això ho aprens molt ràpid quan tens un nen. Te n'adones de seguida quan veus que desenvolupa sense cap tipus d'entrenament previ hàbits i costums que et recorden algú molt proper. Ho notes quan, fart d'esperar que arribi la bossa de patates tan desitjada, et regala un esguard sospitosament calcat al de la mama quan es troba per tercer dia consecutiu les teves claus al pany de la porta; quan rebutja la carícia amable d'un desconegut amb una manca de sociabilitat massa semblant a la de son pare; quan s'adorm fent cops de cap al coixí com la seva tieta Lel; quan concentrat en alguna cosa treu la punteta de la llengua igual que sa mare, o fins i tot quan li surt el vessant foteta dels dos avis i imita de forma despietada la manera com t'emprenyes.

O sigui que tinc clar que el mèrit pot no ser nostre. Segur que la genètica hi ha fet molt. Vull dir que de la mateixa manera que, sense fer res, se li ha aferrat la manera de ballar de son pare i de somriure de sa mare potser l'afició que té per llegir li ha arribat també de manera darwiniana. Però a mi m'agrada pensar que no, que alguna cosa hi té a veure el temps que hem dedicat a fer-li estimar els llibres, això sí, intentant que no es notés gaire ni fer-nos pesats. Parlo dels mil i un contes que els hem llegit, més morts de son que ells mateixos, abans de portar-los al llit o dels còmics rebregats d'Astèrix i Tintín que ja hem memoritzat de les vegades que hem hagut de tornar-los a rellegir.

No ho sé, potser quan es faci gran canviarà els llibres per les motos o les noies o per substàncies d'olor penetrant. Ja pot ser. Però ara mateix dóna gust veure'l absent del món al sofà de casa, devorant un altre volum de Bola de drac . O fer-li obrir la bústia cada dia per si arriba el Cavall Fort i la cara que fa quan el troba. Dóna gust veure'l entrar esperitat a qualsevol llibreria del món com qui entra a la casa de xocolata de Hansel i Gretel, amb el mateix posat llépol que feia jo quan entrava a una botiga de discos, fins que les dependentes ens miren malament i hem de comprar alguna cosa per compensar tant llibre magrejat. I, sobretot, dóna un gust espaterrant fer un Sant Jordi amb ell. Molt. I tot i que va acabar fotent una marranada perquè volia un altre llibre, què voleu que us digui, hi ha marranades que per molt genètiques que siguin sonen a música celestial.