Lletra a lletra. Reeducar l’escriptura

“No en sé. No puc. No me’n surto”. Això és el que sempre repetia el Gerard quan el feien escriure. La seva lletra era inintel·ligible: “Ni ell mateix entenia el que havia escrit. Feia primer i la seva grafia era de parvulari: no separava les paraules, les lletres eren desproporcionades, algunes molt grans i d’altres més petites, i tot el text estava molt atapeït i inclinat. Va ser llavors quan ens vam adonar que alguna cosa no funcionava, però encara no sabíem que era la disgrafia”, explica la Gemma, la seva mare. El diagnòstic no va ser fàcil: “A Sant Joan de Déu ens van dir que podia tenir un trastorn d’atenció i que anés a un psicopedagog, però el seu problema era la lletra perquè no és hiperactiu. Si a l’escola es distreia era per la frustració i la impotència que sentia en no poder escriure correctament”.

Tampoc va ser bufar i fer ampolles trobar un professional que els ajudés en aquest trastorn de l’escriptura, que afecta entre un 3% i un 10% d’infants: “Costa trobar-ne d’especialitzats en la reeducació de l’escriptura i ens vam passar molt temps buscant fins que una coneguda ens va parlar del gabinet de grafologia aplicada +Grafo, de Vilanova i la Geltrú”. El Gerard ja fa dos anys que hi va, però ara ja no un cop per setmana sinó cada quinze dies perquè el seu nivell ha millorat molt: “El 90% del que escriu s’entén, hi ha unes pautes, separa les paraules. Ara volem que es relaxi i que es fixi en l’ortografia perquè ha abocat tots els esforços perquè la grafia s’entengués, despreocupant-se de les normes”.

El seu estat d’ànim també és un altre: “Se li ha obert el món; abans estava deprimit. Vivim a l’Hospitalet (a 40 km de distància) i, tot i així, mai ha dit de no anar-hi. Hi va encantat i fins i tot s’enfada quan és festa i està tancat”, subratlla la Gemma. I és que la majoria de nens que pateixen disgrafia se senten frustrats pel sentiment de fracàs escolar, i les alteracions en la conducta són freqüents per la manca d’autoestima.

En el seu cas, com en el de bona part dels disgràfics, l’origen del trastorn és una immaduresa de les connexions neuronals per problemes psicomotrius. Aquesta patologia no està associada a una baixa capacitat intel·lectual o a una lesió neurològica, ni necessàriament a problemes de dislèxia o a qüestions genètiques. Ni tan sols el fet de ser esquerrans els fa més proclius a ser-ho. De fet, la directora de +Grafo, Ana López, apunta que les seves investigacions denoten que la disgrafia està molt vinculada al naixement: “Casualment quan parlo amb les famílies moltes em diuen que el fill va néixer prematur o per cesària i quan el part no és natural els nadons deixen de fer uns moviments que no els permeten treballar la psicomotricitat global”.

Un problema creixent

López, que ha elaborat un estudi entre els estudiants de cinquè i sisè de primària del Garraf, apunta que, més enllà dels casos diagnosticats, un gran percentatge de nens tenen una escriptura deficient: “Un 40% dels alumnes que van participar en l’estudi tenen una mala grafia pels mals hàbits a l’hora d’escriure i no per problemes motrius”. Això ho provoca, segons explica, que “la disgrafia no està tan estudiada i no es detecta tan fàcilment, perquè es dóna més importància a l’ortografia que a la grafia, tot i que els professors es queixen de la mala escriptura dels seus alumnes”.

Després de remarcar que la cal·ligrafia no resol aquest problema perquè “la forma ve després del moviment gràfic”, la directora del centre afirma que “els mestres no tenen la formació ni els recursos necessaris per poder controlar si agafen bé el llapis o posen bé el full”. Una detecció precoç quan comencen a escriure a partir de P-5 o primer ajudaria a prevenir aquest trastorn: “Abans de primer es veuen els predisgràfics, que ja comencen a fer moviments invertits, i a primària pots fer una valoració més precisa per veure les alteracions que té. Però com més ràpid acudim a un especialista més fàcil serà corregir-ho, perquè amb dotze anys ja ha interioritzat una distribució incorrecta de l’espai”.

Treballar la motricitat

Els infants que arriben a la seva consulta se sotmeten primer a un prova d’optometria i audiometria per detectar possibles alteracions que afectin l’escriptura. Les sessions, que duren una hora i que es poden allargar un any en cas de disgrafia moderada i dos o tres anys si és severa -quan la lletra és il·legible com en el cas del Gerard-, comencen amb una activitat de relaxació amb música perquè desconnectin de l’activitat escolar i continuen amb exercicis de motricitat fina per aconseguir una bona coordinació. “Després ja passem a fer grafomotricitat amb una pissarra digital i de guix perquè vegin com han de col·locar el cos i el braç. El guix ens serveix perquè els que pressionen fort s’adonin que si premen tant es trenca i, alhora, es cansen més”. El següent pas és anar reduint el camp on escriuen en uns exercicis que cal complementar a casa perquè tinguin efecte: “Acte seguit i abans d’acabar la sessió de manera distesa amb jocs de taula o fent manualitats, com pintar per afinar la precisió, orientar-se en l’espai o concentrar-se, els fem escriure en un paper perquè facin el moviment horitzontal i controlin el traç en un espai més acotat”.

Si la posició del cos i de la mà i la col·locació del full -decantat cap a un costat i mai en vertical per no forçar el canell- són els pilars sobre els quals se sustenten una bona grafia, la manera com s’agafa el llapis, en canvi, no té tanta importància. “La prensió no és determinant”, relata López, que afegeix que els nens tenen més problemes que les noies perquè elles “tenen unes habilitats motores més desenvolupades que no pas els nens, que fan moviments més ràpids”. La grafòloga també recomana utilitzar llapis o bolígrafs que permetin a l’infant sentir-se còmode. “Els més adequats són els triangulars perquè afavoreixen que col·loquin correctament els dits”, conclou.