Hormones, guix, etcètera

Llegir és antic

L’últim dia de curs el meu amic Benet va suggerir als seus alumnes una llista de llibres per llegir a l’estiu. Em comenta que els va fer un breu resum de cada llibre i que es van entusiasmar. Està convençut que perquè els seus alumnes es posin a llegir només cal saber triar els llibres -ben escrits, profunds, però interessants per als adolescents del segle XXI-, i seduir-los amb els temes i els arguments. Només cal comunicar-los el mateix entusiasme o el mateix neguit que vam sentir nosaltres quan llegíem aquests llibres. Si l’esquer és bo, em diu, segur que piquen.

Però una de les diferències entre els alumnes que en Benet tenia fa vint anys, quan va deixar l’ensenyament, i els que té ara que hi ha tornat, és que els d’ara llegeixen menys. Una cosa és que se l’escoltin amb interès quan els en fa un resum i una altra cosa ben diferent és que s’animin a agafar el llibre i iniciar aquesta activitat lenta i reflexiva que consisteix a estar-se una o dues hores amb el llibre a les mans, sense fer res més que deixar-se endur per la història que algú va escriure, per les descripcions, per les veus dels personatges, pel riu canviant dels esdeveniments i els sentiments dels protagonistes. Perquè els nostres alumnes viuen en el món dels resums. De la immediatesa. De les píndoles d’informació.

Però no són només els nostres alumnes. Tothom llegeix menys. Coses més breus, missatges, comentaris a Instagram o al Facebook. Capçaleres i entradetes de la premsa digital. Fragments d’article. Cosetes. Tasts. La literatura consisteix, en bona part, a viure altres vides, de vegades en altres èpoques i en altres països. És una incursió en la vida dels altres. Però és possible que aquesta funció quedi coberta per les històries dels nostres amics de Facebook o Instagram, pels comentaris i les imatges que ens fan arribar per WhatsApp o per les ocurrències que llegim a Twitter. Al metro, com a les platges, es veuen més mòbils que llibres.

El món canvia. Ja no es canten els himnes homèrics de poble en poble, ni les proeses de Jaume I. Tampoc es publiquen novel·les de fulletó. Les sèries de TV ocupen el temps que dedicàvem a llegir. Malgrat tot, sempre hi haurà algú que continuarà aprofitant l’estiu per embrancar-se amb Anna Karènina o amb la Divina Comèdia. I potser serà un de cada trenta alumnes d’en Benet i el seu esforç haurà valgut la pena.