No ens en podem estar. De seguida que proven de fer-se entendre, de seguida que obren la boqueta i comencen a deixar anar sons mínimament intel·ligibles no triguem ni cinc segons a omplir el seu vocabulari incipient amb tot d'eufemismes carrinclons. És com un miracle, tot té la mateixa aparença però els ànecs passen a ser cuac-cuacs, els germans tetes, els gatets miaus i l'aigua mam. A sobre, com si no en tinguéssim prou amb aquest patois indigest que els inculquem, ens agafa una obsessió malaltissa i irritant pels diminutius, fent que la llet sigui lleteta, el mitjó mitjonet i fins i tot la caca caqueta, malgrat que el seu perímetre indica clarament tot el contrari.

Sí, és així. No hi podem fer més. Ens fa tanta gràcia, ho fem d'una manera tan poc premeditada que fins i tot pensem que és cosa seva, que s'ho han inventat ells. I no fotem, els nens no s'inventen res i si ho diuen és perquè hi ha uns desaprensius que en lloc de dir les coses pel seu nom decideixen trobar una onomatopeia més mona. I potser sí que el nen fa molta gràcia dient "bub-bubs" als gossos i "cocos" als cops de cap que es fot contra totes les taules de Catalunya, però arriba un dia en què no hi ha ni Déu que l'entengui, a part de son pare i sa mare, i tampoc sempre, perquè quan es posa a plorar desconsolat dient una cosa semblant a "teta" ens tornem bojos perquè no sabem si vol lleteta, una galeteta, ha perdut la sabateta, ha vist la tieta o, senzillament, vol més teta de sa mare, per variar.

Sort en tenim que, com en tantes altres coses, el temps s'encarrega de posar les coses al seu lloc. El nen es fa gran i un dia decideix dir aigua a l'aigua i gat al gat, si més no, perquè ser la riota del pati no ajuda gaire a fer amics. Nosaltres, malgrat fer veure que ens alegrem del seu vocabulari acadèmic, en el fons ens quedem una mica escorreguts. I de la mateixa manera que no llencem aquella samarreta que ja no li entra, fem mans i mànigues per conservar l'últim reducte del seu idioma particular, aquella paraula que un dia es va inventar sense saber-ho. Sabem que és una lluita perduda. Però també que quan sigui gran i ens vingui a veure li farà gràcia saber que hi va haver un temps en què a casa, malgrat els diccionaris, quan queien llamps i trons i plovia amb ganes el que queia era una llampesta . I que avui encara no he trobat una paraula més bonica per anomenar-la.