Fora de classe

Llàgrimes de mòbil

A cada aula hi ha un cartell que ho indica amb total claredat iconogràfica: els mòbils estan prohibits a classe. Tot i així, és difícil no veure’ls constantment enganxats a les mans dels alumnes. Entre classes encara fas els ulls grossos, però quan comences insisteixes que no els vols veure, encara que saps perfectament que hi són i que segueixen trastejant-los. Els amaguen en els llocs més insospitats, a les motxilles obertes, dins del xandall, rere els llibres i llibretes exposades en un sospitós equilibri vertical. Als centres on es treballa amb ordinadors el tema és similar.

Defenso la utilització del portàtil a l’aula, però mesuradament i amb accessos restringits. Si no, més val que es quedi a casa. El mòbil ara ja s’ha convertit en un petit ordinador. És manejable, pesa poc i et permet accedir a la informació que vulguis. Però també amb control i restriccions. Quan enxampo in fraganti un alumne que està matant marcianets o escoltant música em toca confiscar-li el mòbil i dir-li que els seus pares el passin a recollir com a mínim l’endemà. És la situació ideal perquè un alumne et trenqui la cara. La reacció que experimenten quan saben que durant unes hores no tindran aquesta prolongació del seu ésser és monstruosament irracional. Difícilment trobaríem una altra situació que els posés tan fora de si i crec que ni ells mateixos en són conscients.

L’altre dia, mentre jo mirava qui havia fet els deures, una alumna es va aixecar amb dues companyes més a fer-se una selfie a dos pams de la meva cara. El desvergonyiment i la festa em van obligar a actuar d’ofici. No us podeu imaginar els plors desconsolats que va fer la propietària. No plorarà així per res més. Ni perquè la castiguem per no dur el material, ni perquè en suspengui un munt i hagi de repetir. Semblava que li hagués passat una desgràcia irreparable. No és un cas aïllat, i vist com a docent i també com a pare és molt preocupant. Potser l’abús de la tecnologia no és el millor camí per formar persones responsables. S’hi han enganxat com una droga i no poden imaginar-se una altra manera de viure que no sigui la de consultar constantment la pantalleta tàctil. Això em fa recordar que l’Steve Jobs, creador d’Apple, prohibia als fills que utilitzessin els iPads que ell mateix havia dissenyat. Per què devia ser?