En família

Li estàs donant un reforç!

No, no parlo de les vitamines, sinó del reforç positiu del conductisme. És una frase que sovint han de sentir les mares, de llavis de familiars, amics i, fins i tot, de professionals de la salut o l’educació: “No l’agafis quan plora, no hi vagis quan és desperta a la nit, no li facis cas, perquè així estàs reforçant la seva conducta”.

A veure, fem memòria. Es fica una rata dins d’una gàbia, on hi ha un enginyós mecanisme, de manera que quan la rata prem una palanca cau una mica de menjar. Aquest és el reforç positiu i el resultat és que la rata prem i prem la palanca cada cop més. El procés es denomina “condicionament operant”. “Doncs, de la mateixa manera, si agafes el nen a coll quan plora, l’estàs reforçant, i cada cop plorarà més i més”, diu el psicòleg de saló.

És cert que hi ha certa similitud entre les dues situacions; una coincidència que precisament obliden els que tan alegrement aconsellen ignorar el plor dels nens: només el que la rata necessita serveix com a reforç. La rata no prem la palanca perquè surti un tros de paper, un cargol o un diamant. Només ho fa pel menjar. Si realment agafar un nen a coll serveix de reforç positiu, vol dir que el nen necessita que l’agafin tant com la rata necessita el menjar. ¿Sap què li passa, a la rata, si no li donen menjar?

Però hi ha també importants diferències entre la rata engabiada i el nen que plora. Primera: el primer cop que la rata prem la palanca, ho fa per casualitat i se sorprèn de veure que surt menjar. A la natura no hi ha palanques; prémer la palanca no és una conducta innata, instintiva, de la rata. El nen, en canvi, no plora a l’atzar, com si anés provant coses a veure què passa, sinó que plora en resposta a l’absència de la seva mare, o a la gana, o a qualsevol dolor o incomoditat. El plor té una causa i un significat; és una conducta instintiva dels nens i indica que estan patint i necessiten ajuda.

Segona: la rata continuarà menjant tota la vida, i si la palanca funciona, continuarà prement la palanca tota la vida. I el seu fill, ¿pensa que continuarà plorant i demanant braços d’aquí cinc, deu, vint anys? No; plorar i demanar braços són conductes pròpies de nens petits, que desapareixen espontàniament amb el temps malgrat tots els reforços del món. I tercera i més important: de fet, a mi la rata m’importa un rave. No em preocupen el seu benestar ni la seva nutrició. Però el nen és fill meu i me l’estimo, i tenir-lo a coll és el millor moment del dia, així que potser és ell qui reforça la meva conducta, i per això l’agafo cada cop més. Tant de bo s’hi acostumés, tant de bo pogués fer-ho d’aquí cinc, deu, vint anys.