El pare que et va matricular

L’hora exacta

Com que som uns pares d’allò més moderns i alternatius hem decidit que el nen faci el mínim de deures escolars a l’estiu. I és que nosaltres som d’aquells que reivindiquen les vacances perquè el nen s’esbargeixi de tants mesos tancat en una aula prefabricada repassant ortografia i multiplicacions. Que li cal fer el cafre quan està amb els cosins i avorrir-se i haver-se-les d’empescar per treure algun suc a les tardes eixutes del mes d’agost quan està sol. El que passa, però, és que com que som moderns (i alternatius) mirem que repassi matèries sense que se n’adoni gaire. Amb l’ortografia no cal patir, sols cal alimentar-lo de llibres que, si li entren a la primera, s’empassa com si estigués afamat, cosa que no podem dir del plat que li posem a taula a l’hora de dinar. Per a les matemàtiques, però, la cosa costava més fins que la meva dona va tenir la idea genial. Li va regalar un rellotge digital. Esclar! Com no hi havia pensat abans?

Amb l’excusa del rellotge el nen aprèn els quarts i les hores, a sumar i a restar, sobretot els minuts que falten perquè comenci la seva sèrie de dibuixos preferida o aquella sitcom de veïns cridaners que a ell el fa pixar de riure. L’únic que no estava previst amb això de mirar l’hora és que s’ho prengués amb tanta intensitat. I és que el nen no para de donar pel sac amb el rellotge dels trons. Em cronometra l’estona que trigo a acabar de pixar i la que triga sa mare des que es fica al llit fins que s’adona que té una aranya de plàstic sota els llençols. A mitja nit em desperta per dir-me quina hora és i, quan s’aixeca, que sempre és massa aviat, també m’ho fa saber. Això per no entrar en la seva obsessió per les hores repetides. Pot estar a mitja pel·lícula en un cinema qualsevol i posar-se a cridar eufòric que són les setze i setze minuts! Total, que vivim en una bombolla horària cronometrada tan a la centèsima que necessito un pla d’atac.

Demà a dos quarts de vuit i set minuts el nen em vindrà a dir a cau d’orella l’hora que és. Jo, cinc segons més tard i malgrat la son, li diré que és una hora ideal per dutxar-se a fons, que comença a fer olor d’home. A tres quarts el nen es fregarà les aixelles rondinant i, tres segons més tard, son pare li amagarà el rellotge al calaix dels seus calçotets. Quan surti, net i polit, el renyaré per haver perdut el rellotge. Sí, és lleig, però creieu-me, ja comença a ser hora de fer-ho.