Un grup de joves amb esperit emprenedor -paraula sacrosanta en aquests moments- es preguntaven què podien fer o inventar per tenir èxit. Tots tenien una bona preparació i unes bones habilitats personals. Se’ls veia encaparrats, obsessionats, gairebé, a tenir-ne. Tot ho miraven i ho passaven pel filtre de l’èxit. Els vaig deixar dir fins que em van preguntar: “A tu què et sembla que podria tenir més èxit?” Un ja va riure abans que els contestés. Em coneix bé i sabia que faria més èmfasi en com ho plantejaven que en la resposta. “Aquesta pregunta no sé si és la millor que us podeu fer”, els vaig dir. El que havia rigut va fer cara de: “Sabia que ens diries una cosa així”.
Els vaig explicar que per a mi l’èxit no ha de ser un objectiu sinó una conseqüència. Vull dir que l’accent no acostumo a posar-lo en el resultat final, sinó en el procés que cal dissenyar i recórrer per arribar-hi. La fórmula de l’èxit comença amb una sèrie de variables estrictament personals i ineludibles. La primera és que et plantegis una cosa que sàpigues fer. La segona, que t’agradi fer-la. La tercera, que t’esforcis a fer-la tan bé com puguis: ser el màxim de competent i treballar constantment per ampliar i refermar aquesta competència.
Un pas més
Només quan aquestes tres variables estan clarament perfilades, ens podem plantejar la quarta, que salta de l’àmbit personal al col·lectiu. Consisteix a pensar alguna cosa que pugui ser -o arribar a ser- socialment útil, necessària o vàlida. Encara n’hi ha una cinquena: que siguis capaç de conferir-li un toc personal que la faci especialment atractiva. Que ho facis d’una manera única i singular, amb un segell distintiu propi. I una sisena inexcusable: que ho adobis tot amb una bona dosi de fe, confiança, paciència i perseverança, ja que l’èxit sovint arriba com a resultant d’aquestes variables, però no sempre de manera automàtica ni immediata.
Hi un parell de coses segures: qui s’obsessiona amb l’èxit normalment ho passa malament o ho fa passar malament als altres, perquè es dedica a trepitjar possibles competidors. Qui se’l planteja com una conseqüència, en canvi, comença a experimentar-lo i a fer-ne petits tastets des dels primers compassos del procés.
