El pare que et va matricular

L’examen de mates

Hi ha qui diu que és el dia en què et diuen la primera mentida, no pas aquella improvisada sobre la marxa per sortir del pas d’una trapelleria difícil de justificar, sinó aquella totalment planejada, pensada durant dies amb premeditació i traïdoria per aconseguir un objectiu poc edificant. Altres parlen del dia que et tanquen la porta del lavabo als morros dient que respectis la seva intimitat, o quan amaguen el que estan llegint just quan entres a la seva habitació. També n’hi ha que parlen del moment en què et giren la cara quan els fas el petó de comiat a la porta de l’escola o, encara pitjor, quan l’entomen resignats i dos segons més tard, pensant-se que no els mires, se’l netegen de la galta com si fos una taca de Nutella.

Està ben clar. Cada pare sap quin va ser el moment en què es van adonar que el seu marrec juganer s’havia transformat en un preadolescent. Jo també tinc el meu. Va ser fa un parell de dies. Estava treballant amb l’ordinador, com de costum (i distraient-me amb el Facebook cada dos minuts, com de costum també) mentre sentia el meu fill remugant davant el quadern de deures. Segons les normes de casa, però, l’he de deixar que se’n surti sol i només acudir a la seva crida quan la cosa està totalment embussada. No us penseu que és fàcil, hi ha dies que porta mitja hora llarga i m’he de mossegar la llengua per no dir-li la solució i alliberar-lo perquè pugui fer de nen d’una punyetera vegada. Doncs això, que quan els esbufecs del nen ja se sentien des del carrer li vaig dir: “Què passa, fill? Et cal ajuda?” I quan em va dir que sí m’hi vaig acostar cofoi, amb aquella suficiència del que se sap poderós i omnipotent. “És que no em surten les divisions”. Com? Divisions? No fotem, home! Divisions, no! Com pot ser que encara facin divisions a l’escola? Per què coi es van inventar les calculadores?

Una hora més tard ens n’havíem sortit, però l’espectacle que havia deixat la batalla contra els números era dantesc. El nen, decebut, s’havia adonat que son pare i les divisions de dues xifres eren enemics acèrrims, i el pare, o sigui jo, jeia estirat al sofà, sense esma ni de sopar del mal de cap que li havien provocat les matemàtiques dels trons. Una cosa sí que la vaig aprendre: el pròxim dia que tingui mates, m’asseguraré que estigui amb sa mare. Tan cert com que vuitanta-vuit entre vint-i-dos fan quatre. O quaranta.