L'estiu dels separats veterans

Els primers estius després de la separació no acostumen a ser senzills. Els més afortunats, els que tenen una caseta o un apartament en alguna banda, tenen el problema afegit d'haver-se'l de vendre o de compartir-lo per setmanes, per mesos o per anys. Però això només és al principi. Després s'arriba a solucions que al principi semblarien increïbles. Sempre que escric això, sempre que insisteixo que tot és qüestió de temps, penso que els novells no s'ho creuran. Però és així: si quan et separes poguessis veure com serà la relació amb la teva exparella al cap de deu o de vint anys, al·lucinaries.

Tinc uns col·legues, per exemple, que es van separar ara fa deu anys. Tenien un apartament a Ciutadella. Van arribar a un acord, i ella va deixar d'anar-hi. Però des de fa tres estius, precisament quan tots dos tornaven a tenir parella, hi passen quinze dies junts amb els seus dos fills, de tal manera que a més de descansar de la feina, descansen de parella. Són més amics que mai, diuen, i per això cadascú té la seva pròpia habitació.

Només uns dies

Però el que trobo més remarcable d'aquesta història és la reacció dels dos fills adolescents. Resulta que, en contradicció amb la creença que els fills dels separats viuen permanentment amb la fantasia que els seus pares es tornaran a ajuntar, a aquest parell el fet de passar quinze dies amb tots dos progenitors no els fa cap gràcia. Es queixen que són uns pesats. Protesten perquè reben instruccions de parar i desparar taula de tots dos. Remuguen perquè tots dos, sense posar-se d'acord i amb ben poca estona de diferència, els envien a estendre la roba, a llençar les escombraries o a comprar coca de trempó. Tots dos els pregunten sobre el curs o l'anglès. Tots dos es donen suport l'un a l'altre per sotmetre'ls a un interrogatori sobre els nois i les noies que els agraden. I els desperten massa d'hora. Com que només són les vacances, diuen, la cosa és acceptable. Però que no se'ls acudís fer el mateix durant l'hivern!

També és possible que la fantasia de la reunificació continuï sent certa, i que els fills dels meus col·legues l'amaguin darrere aquesta mena de comentaris, però això ja ho deixo a la interpretació dels psicòlegs. Sigui com sigui, ¿no trobeu fantàstic que conviure amb l'ex pugui arribar a ser un descans?