La pitjor mare del món

L’estàtua

Manso Zoom

Llegeixo la proposta d’incorporar els telèfons mòbils a l’aula amb prevenció. Servidora és una ferma defensora de la tecnologia, però també he exercit de progenitora castradora i he impedit durant bastant de temps que cert menor d’edat que tinc a càrrec (MEC) disposés d’un trasto que en segons quines mans pot esdevenir una arma de destrucció massiva.

Preguntes

No és modern dir-ho. És fins i tot carca i poc enrotllat. Però trobo que hi ha certs moments en la vida d’un adolescentis comunis incipient en què només cal un mòbil a l’abast per rematar i enfonsar l’escassa capacitat de concentració en els estudis. A banda, no acabo d’entendre aquest automatisme pel qual tot ésser que faci dotze anys ha de posseir a l’instant un mòbil d’última generació. ¿I què passarà si en una aula es demanen els mòbils per a alguna activitat acadèmica i hi ha alumnes amb progenitors castradors com servidora? Suposo que només es plantejarà en alumnes a partir de 14 anys. I, així i tot, no tots els mòbils seran iguals, ni tindran el mateix processador, ni la mateixa capacitat d’emmagatzematge, i potser els alumnes tindran mòbil però potser aquell dia haurà estat requisat pel seu progenitor...

Jo dedicaria l’esforç a temes més bàsics. M’amoïna més que a secundària s’escriu molt poc i es llegeix malament. Un llegir i escriure que podria fer-se a través d’eines 2.0 (blogs, canals de booktubers, piulades, etc.) i que en aquest cas no s’utilitzen gaire, perquè hi ha professorat que creu, igual que certs progenitors, que tot això de les noves tecnologies és optatiu. I no.

La batalla diària

Mentrestant, a casa, els progenitors entomem la batalla diària que comporta la convivència dels MEC amb la tecnologia. Una convivència que implica no abaixar mai la guàrdia. Tan aviat com em tombo per fer un sofregit ja s’han enganxat a un canal de YouTube idiota. O me’n vaig a comprar la xifra impronunciable de cartrons de llet que consumim a casa i quan torno s’han obert tres comptes de Facebook. O s’han passat tres hores jugant a qualsevol joc de la consola de torn i me’ls trobo abduïts per aquell món quadriculat i absorbent. Aleshores, quan arribo i tanco pantalles i requiso o aparco mòbils, els crits se senten fins a Menorca, perquè no volen sentir a parlar de dedicar el temps lliure a res que no sigui digital. Llavors sé que em toca mantenir-me en mode Varufakis, ferma i alhora creativa, per mostrar-los que hi ha vida més enllà dels seus estimats píxels.

I és igual de pesat estar tot el dia insistint que el mòbil no és una extensió cíborg de la seva mà, i que quan arriben a casa el poden deixar en un lloc concret, i ja està. També ens ha tocat bregar amb disputes i frases desafortunades per WhatsApp, amb fotos inoportunes o amb temes que no caldria haver compartit al Facebook i altres delícies per l’estil. I cada vegada que ens hi hem trobat, servidora i el pare de les criatures hem hagut de pensar i aprendre com reaccionar, perquè són situacions que a la nostra generació ens ha tocat inaugurar. I el mateix els passa a l’actual generació de mestres. Un bregar, aprendre, navegar, driblar i gaudir que comporta un cansament suplementari que els progenitors i mestres de fins fa pocs anys s’han estalviat. Per això proposo que d’aquí un temps algú ens erigeixi una estàtua amb una senzilla frase que digui: “A la memòria d’aquells primers herois”.