Mariona Romero (16 anys) estudia i neda. Compagina les dues activitats, i es pot dir que amb èxit, perquè, a l'institut, l'últim quadrimestre de quart d'ESO el va acabar amb nou excel·lents i quatre notables. A la piscina, acumula medalles del 2005, 2006, 2009 i 2010. Quan tenia només 9 anys, va guanyar el campionat de Catalunya de 100 metres braça.
Tot va començar quan la Mariona tenia 2 mesos. Els pares la van apuntar a un curs de piscina per a nadons, perquè pensaven que aprendre a nedar era gairebé més important que saber anar amb bicicleta. Al curset s'hi van estar fins als 2 anys i a P-5, la Mariona va reprendre les classes de natació perquè l'escola les impulsava com a activitat. Quan tenia 7 anys, el Club Natació Sitges, on sempre ha nedat la Mariona, va enviar una carta a la família en què els explicaven que la Mariona tenia moltes aptituds, que nedava molt bé, i els suggerien que pogués ser nedadora federada. "El primer dubte -recorda la mare, la Charo- va ser preguntar-los què volia dir exactament ser nedador federat". Els van respondre que implicava entrenar-se tres cops a la setmana i participar en les competicions de Catalunya i d'Espanya.
La Mariona i els pares hi van accedir, perquè "a ella li agradava molt nedar", i als 9 anys va rebre el primer resultat del seu esforç: campiona de Catalunya. "No podem amagar-nos-en, ens en vam alegrar molt, però la Mariona és molt discreta, no ho vol fer conèixer entre el seu entorn", expliquen els pares. Per això, algunes medalles li guarda el mateix entrenador del CN Sitges, Xavier Cenzano. D'altres, les té guardades en capses, totes juntes, unes sobre les altres. Un dia, els pares li van proposar emmarcar una de les medalles, i la Mariona s'hi va negar rotundament. "No vull que la pengeu al menjador, i que tothom ho vegi i ho aneu explicant", els va dir. I els pares li van acceptar la decisió.
Sigui com sigui, la Mariona s'entrena dues hores diàries, llevat dels dissabtes i els diumenges. L'entrenament en sec implica córrer, bodypump i spinning . I en mullat, a la piscina, consisteix en 6 km diaris, és a dir, 200 piscines. Les 2 hores d'entrenaments les fa a la tarda, però tres dies a la setmana també els dedica a anar a una acadèmia de repàs. Ho fa des que va començar 5è, i no ho vol deixar, ni tan sols a l'estiu, al mes de juliol, amb totes les assignatures aprovades. Tot plegat té una explicació: la Mariona vol estudiar medicina, vol ser metgessa i, per tant, sap que necessita treure unes notes molt altes. S'hi esforça tant com pot per aconseguir-ho, i treu temps del temps per compaginar-ho tot. Els deures, per exemple, sempre els fa a l'hora del pati. És un costum que ha adquirit des de primària, perquè és conscient que el temps de la tarda és limitat, i si dues hores són per a la piscina, la resta han de ser per estudiar. "Els mateixos professors la van deixar entrar a l'aula per fer els deures perquè sabien quina era la seva dedicació a la natació", explica la mare.
També cal recordar que la Mariona té 16 anys, i això vol dir que li agrada estar amb les amigues ("és molt amiga de les seves amigues", remarquen els pares) o mirar la televisió, però tot plegat ho empeny amb la natació i l'estudi, les seves dues grans passions. Mentrestant, el seu entrenador, Xavier Cenzano, afirma que la Mariona és un mirall per als altres nedadors del Club de Natació de Sitges, perquè vol continuar nedant, però ara mateix, a primer de batxillerat, el seu objectiu principal són els estudis, ja que vol entrar a la carrera de medicina. I, de gran, "la Mariona sempre diu que vol ser metge i nedadora", conclou la mare.
Jove estrateg
Llibert Céspedes va començar a jugar als escacs quan tenia 5 anys. A la família, havia vist l'avi jugant-hi cada dia, i era un joc que l'atreia. Un any després de començar a jugar-hi, amb 7 anys, va guanyar la competició d'escacs de Barcelona de la seva categoria. Aquest any, l'ha tornada a guanyar.
Dos cops a la setmana, en rep classes d'una hora i mitja cada una. També competeix els divendres i els dissabtes o bé els divendres i els diumenges. Durant les vacances escolars, també participa en tornejos. Tot plegat s'ho pot combinar bé amb els deures i els estudis del curs. "A tercer de primària no té un nivell de deures gaire alt perquè siguin activitats incompatibles", diu la mare, Núria Llaverias.
Una altra història és saber-ne gestionar els triomfs i els fracassos, que en el cas dels escacs són continus, a cada partida n'hi ha un o altre. De fet, diu la Núria, "ell va començar a jugar a escacs perquè li atreu el fet de competir, de lluitar, de guanyar o perdre", però, és clar, quan perd... ai, quan perd! El cas és que, en els escacs, perdre és sempre per culpa d'un mateix, per una errada que un mateix sabrà que ha comès. Els escacs no són un joc d'equip, en què les culpes poden quedar més repartides. "Una vegada es va estar quasi quatre hores en una partida, i al final la va perdre per un error seu gairebé al final", recorda la Núria. Va acabar plorant, perquè li feia molta ràbia haver-se equivocat. Anímicament va estar malament unes hores, però després li va passar. L'endemà ja tornava a tenir ganes de jugar. Els pares l'ajuden a saber-ho gestionar. Ara per ara, els escacs són una activitat extraescolar a la qual dedica temps perquè li agrada. "Li donem llibertat perquè decideixi el que vol fer, ja que és una extraescolar; en altres activitats, no actuem així", diu la mare. Una altra història és quan guanya. Està content, esclar. Ho fa saber als pares i als companys d'escacs, però, en canvi, no ho explica a l'escola. És com si separés les dues activitats. "Nosaltres li hem dit que no se n'ha d'amagar, perquè els escacs formen part de la seva vida". Però per a ell l'important és jugar. I guanyar.
