L'esplai

Aviat farà un any que un dels tres menors d'edat que tinc a càrrec (MEC) va pronunciar una frase que estic valorant esculpir en una placa de marbre: "Gràcies, mama, per obligar-m'hi". L'activitat a la qual vaig empènyer la MEC i els seus dos germans no era altra que un esplai, un meravellós grup de lleure comandat per uns meravellosos monitors, amb unes meravelloses activitats perquè en gaudeixin els MEC i els seus meravellosos amics. Sí, trobo que l'esplai és meravellós.

Eren quarts de quatre d'un dissabte, aquella hora funesta en què els MEC ja han consumit la seva ració de pantalles i es mouen per casa com un hàmster a qui han trencat el son. En lloc de jugar, pintar-se les ungles de color fluorescent, construir maquetes o meditar sobre la infausta actualitat de Plató, ells practicaven una de les seves activitats preferides: barallar-se. Mentre rumiava si demanar la ciutadania sueca o altres opcions no violentes vaig tenir una visió.

La solució

L'hivern acabava de començar i de tardes delicioses com aquella me'n faria un fart. Allò no podia ser de cap de les maneres. Tipa i cuita em vaig rebel·lar contra el destí i, empassant-me les meves conviccions democràtiques, vaig protagonitzar un cop d'estat. Vaig interrompre la batussa amb un posat inflexible per comminar-los a estar llestos per sortir de casa al cap de deu minuts i els vaig comunicar que els apuntava a l'esplai sí o sí. Vaig fer com si sentís ploure amb els crits, laments i altres gargarismes i els vaig arrossegar fins al local del grup de lleure. Bé, és una escola pública que utilitzen quan no hi ha classes. L'ajuntament de la meva ciutat menysprea els grups de joves que regalen les seves hores per formar i oferir temps de lleure de qualitat a infants i adolescents, i se'ls rifa amb falses promeses quan els recorden que aquest i altres grups porten anys sense local propi. Però tornem a aquell dia. Al local vaig negociar amb ells una tarda de prova. Gairebé em va sortir el tret per la culata perquè la gran tenia plaça, el petit també, però el seu grup acabava de marxar per fer una activitat fora, i el mitjà quedava despenjat. Sort en vaig tenir dels meus reflexos i vaig insistir que la gran ho provés, vaig reservar la plaça del petit per al cap de setmana següent i vaig fer xantatge emocional als monitors perquè entenguessin que no podien deixar-me el mitjà despenjat. Vaig fer santament. La gran va tornar entusiasmada i va pronunciar la frase inicial d'aquest article. El mitjà es va passar la setmana resant perquè el meu xantatge emocional no donés resultats, però va funcionar. I el dissabte següent els MEC van passar tres hores fent mil i una activitats que no incloïen les paraules: ordinador , tele, m'ha pegat , no el suporto i tinc gana .

Balanç

No tot ha estat bufar i fer ampolles. Hi ha hagut crisis i intents d'absentisme. Però també entusiasme, i, sobretot, uns campaments d'estiu inoblidables que van tapar qualsevol petita escletxa de dissidència. Avui l'esplai torna a començar i jo faig veure que no sento el que rondina perquè sé que rondinar és un esternut del caràcter dels MEC. Només escolto el que ja frisa i tranquil·litzo el petit, que està nerviós, perquè no va anar als campaments i ja no recorda com s'ho arribava a passar de bé. Però ja no hi ha marxa enrere. Sigui en aquest esplai (espero) o en qualsevol altre grup, les tardes de dissabte seran per sempre meravelloses.