OLGA VALLEJO

L’espera abans del part

Un embaràs són nou mesos, quaranta setmanes des del primer dia de l’última menstruació. Com és l’espera abans del part? Es viu en un estat de felicitat constant? Es tenen pors? Sabem esperar? Qui espera desespera? Sabem esperar o som una societat impacient?

Gemma Guilera és llevadora de l’Institut Guilera i fa trenta anys que assisteix parts. Ella ho té claríssim: “La societat actual no està preparada ni per al dolor ni per a l’espera. Ara moltes parelles tenen fills entre els 30 i els 40 anys, professionalment se senten realitzats i estan acostumats a la immediatesa. I un part pot suposar moltes hores d’espera. En canvi les parelles més joves no tenen tan bagatge al darrere i solen ser més pacients”.

Si tot va segons els càlculs previstos, d’aquí quatre setmanes neix la Leah, i la Lupe i l’Álex s’estrenen com a pares. Reconeixen que al principi es va fer etern i tenien moltes pors, però a mesura que han passat els mesos s’han tranquil·litzat. “El fet que hagi estat un embaràs sense complicacions i les classes de preparació al part m’han ajudat”, diu la Lupe.

La llevadora està convençuda que els cursos d’educació maternal són importants per entendre què és un embaràs, quines diferències hi ha entre els tres trimestres i sobretot per saber què pot passar en el moment del part: “La informació ben donada ajuda les parelles, cal entendre què és un part, com és i quin és el seu mecanisme. El 80% dels assistents als cursos són primerencs i ja fa anys que els pares s’impliquen tant com les mares”, diu Guilera.

A l’Álex li ha costat fer-se a la idea: “Ha estat una nena buscada; recordo amb emoció la prova d’embaràs i la primera ecografia, però fins que no he sentit les puntades de peu no he estat plenament conscient que la teníem aquí”. Els dos coincideixen: “Tenim moltes ganes de veure-li la carona. Tot i que hem fet l’ecografia 4D volem tocar-la, sentir-la, abraçar-la”.

Primerencs

La Digna i el Javi fa gairebé dos anys que són pares del Martí. Ara estan de 38 setmanes. Un altre nen, l’Adrià. Al Javi no l’incomodava ser novell, tot i que recorda el primer embaràs amb més neguit i impaciència. La Digna admet que “no estava acostumada a no saber”. “La sensació de desconeixement que vaig tenir amb el primer fill -afegeix- em generava inseguretat. En l’espera del segon estic més tranquil·la, l’experiència és un grau: ara ja sé que els possibles problemes no són permanents, tot són etapes que passen”. El Javi explica que el contrapunt a viure amb més naturalitat l’embaràs i l’espera és que estan més cansats: “Ja tenim el Martí, tenim més càrregues i menys temps per compartir l’embaràs en parella”.

A vegades els no primerencs tenen més pors, segons Gemma Guilera: “Tot depèn de l’experiència anterior, però en general els pares són més conscients que pot ser un miracle que tot vagi bé”.

La síndrome del niu

El desig de tenir-ho tot preparat per a l’arribada del nadó es coneix com a síndrome del niu, i acostuma donar-se a l’últim trimestre de l’embaràs. Podem dir que afecta gairebé totes les parelles i implica la necessitat de fer accions a casa, com neteges generals a fons i reformes. La Lupe i l’Álex han fet obres a casa, dos mesos canviant terres, parets, mobles i preparant l’habitació de la nena. La Digna i el Javi diuen que se’ls en va anar una mica el cap amb el primer embaràs, pintant el pis i canviant el bany. En canvi, ara ja saben que necessiten menys del que es pensaven: ja tenen les coses del Martí i són conscients que si falta res es compra.

El part

El Javi i la Digna tenen un bon record del part del Martí i esperen que amb l’Adrià sigui tan fàcil com sigui possible per a tothom. Encara no han decidit si el futur germà gran anirà a l’hospital a conèixer el petit o l’esperarà a casa. Els neguiteja que el Martí pugui patir. La psicòloga infantil Inmaculada Alventosa Luna recomana que els nens vagin a l’hospital a conèixer els nouvinguts, que se’ls expliqui que és el germà que ja ha nascut: “Durant l’embaràs és bo parlar amb normalitat del que està passant i del que passarà. Els nens noten l’evidència de la panxa i que la mare no pot jugar igual que abans”. Ser el gran no ha de suposar tenir obligacions, s’han de vendre els avantatges que té ser gran i saber-ho fer gairebé tot.

L’Álex i la Lupe no hi han pensat gaire. Ell és molt aprensiu però vol ser-hi en el moment del part, tot i que creu que caurà rodó a terra. La llevadora recorda l’experiència d’un pare que sempre explica als cursos de preparació: “A les classes es marejava tant que ja havia decidit que no entraria. Va ser un part de més de vint hores, amb ell a fora, però quan va arribar el moment va entrar, va veure com treia el cap i fins i tot va tallar el cordó. La vivència va superar tot el que havia imaginat i les pors van desaparèixer”.

Cristina Silvente, psicòloga de la salut i perinatal, diu que l’embaràs és un període molt sensible i podria necessitar una atenció psicològica especial: “Hi ha qui pateix per si perd la feina pel fet d’esperar un fill. Són casos en què tractem aquella por concreta i els donem consells. Però no cal amoïnar-se pel fet de tenir pors o estar impacient, sempre que es pugui viure el dia a dia sense un malestar intens. En qualsevol cas si l’embarassada o la parella es plantegen buscar ajuda possiblement és perquè els aniria bé”. L’espera de l’embaràs es pot viure de moltes maneres diferents. Nou mesos donen temps per aprendre a ser pacients i gaudir al màxim de l’experiència.