Criatures 07/06/2014

L’edat del ‘no’

i
Carlos González
2 min

Si poguéssim transcriure tot el que diem al llarg del dia als nostres fills petits, la cosa potser ens sortiria com reproduïm a continuació

“No ploris. No toquis això. No facis ganyotes que et poses molt lleig. No et treguis les sabates. No et fiquis el dit al nas. No diguis paraulotes. A mi no em parlis d’aquesta manera. No et fiquis la mà a la boca, que et faràs la boca grossa. No trepitgis els bassals. No cridis tant. No facis tant soroll. No siguis egoista i dóna-li la pilota a aquest nen. No siguis ploramiques. No llencis el menjar a terra. No t’embrutis. No et gronxis a la cadira. No passis que acabo de netejar el terra. No molestis el gos. No ho trenquis! Quants cops t’he de dir que això no es toca? T’he dit que no i és que no!”

Molts nens, potser tots, passen per una edat del no, cap als dos o tres anys. D’on la deuen haver tret, aquesta paraula? Per què tots coincideixen a repetir precisament no, i no hi ha nens que es passin el dia cridant oli, gat o crisi? Hi ha, és cert, una necessitat d’autoafirmació i independència, de sentir-se com un ésser diferent de la mare o el pare, i que, per tant, no està necessàriament d’acord amb tot el que diuen. De vegades, no estan d’acord amb res del que diuen, fins al punt de dir “No” automàticament, fins i tot quan volien dir “Sí” (“Vols la pilota?” “No!” “Vols anar als gronxadors?” “No!” “Vols xocolata?” “No!”) Si ens queixàvem que “tota l’estona vol anar a coll i no el puc deixar sol ni un segon”, hauríem de veure aquesta separació verbal com un canvi positiu. Amb el temps superarà aquest negativisme total, i aprendrà a dir “Sí” quan estigui d’acord amb algú o li agradi alguna cosa (i si no n’aprèn, si es queda ancorat en la fase de negar sistemàticament tot el que diguin els altres... bé, en política sempre necessiten gent així).

Però també és cert que, sovint, la nostra conversa amb els nens es converteix en una successió d’ordres i prohibicions, com una lletania o una monòtona música de fons. Ordres inútils, perquè davant la impossibilitat d’obeir-les totes, els nens acaben per no obeir-ne cap. I al final, quan cal donar una ordre realment important, com “No travessis el carrer sense mirar” o “No juguis amb la nitroglicerina”, ens podem trobar amb la sorpresa que hem gastat tota la nostra autoritat paterna en ordres banals. Els nostres fills passaran igualment per una edat del no. Però nosaltres, que som els grans i els llestos, podem intentar, potser, atenuar la nostra negativitat, buscar coses més positives per dir, callar quan no cal dir res i deixar de prohibir allò que no hi havia cap necessitat de prohibir.

stats