05/05/2012

Lectura

3 min
Lectura

Han passat quinze dies des de Sant Jordi i després de la venda de llibres toca la lectura. En moltes cases, com ara la meva, aquest procés costa. Fa anys vaig entrevistar la Maruja Torres, far d'ironia i mordacitat, perquè parlés sobre les lectures que l'havien marcat. Jo estava embarassada i la Maruja va sospirar i em va oferir un consell: "No facis com els meus amics hippies que han farcit casa seva de llibres i cap dels seus fills llegeix. Tu, agafa tots els llibres, tanca'ls dins un armari i llença'n la clau". Ai, Maruja, per què no vaig seguir els teus consells? Per què em vaig creure més llesta que tu? Supèrbia, ho confesso. I uns dots innegables per ser el que sóc: la pitjor mare del món, o prepitjor mare del món en aquells moments, perquè l'embaràs era el primer. Mira que bé.

L'ombra del xiprer és allargada

Després de la frase assassina "La teva mare és escriptora? Ui, a tu et deuen agradar molt els llibres, no?" acostuma a venir una mirada de desesperació de qualsevol dels tres menors d'edat, que es contenen per no fotre un esgarip monumental que deixi sord l'autor de la frase, proclamant que n'estan fins als pebrots que tothom els digui el mateix. I que el seu amic té una mare farmacèutica i no berena pas paté d'aspirines, així com ells tampoc somien en format de lletra impresa. No m'ho han demanat, però ha arribat el dia en què jo ho expliqui i els alliberi del jou i el determinisme d'una mare plom i escriptora. Fills meus, feu el que us vingui de gust, que ja veig que deixant llibres al costat de la tassa del vàter, com si res, la cosa no va.

El manual

Un bon dia, tralarà, vaig rebre el manual per esdevenir una família lectora. Vaig obrir-lo delerosa per descobrir en què estava fallant. Vaig llegir els consells amb avidesa per si me n'havia deixat algun de posar en pràctica i per això mateix, just per aquell consell en què no havia pensat, a casa l'amor pels llibres no ocupava el primer lloc de tots. I no. Evidentment no vaig trobar ni un suggeriment que jo no hagués provat. Ni un. Perquè el que els manuals no et diuen és que un lector no és el resultat d'aplicar tècniques i que hi ha una part de misteri. O que hi ha lectors que no ho són fins als 16 anys. O que és important observar si els nens segueixen volent que se'ls llegeixi en veu alta, com passa a casa, perquè llavors no tot està perdut. I no sóc l'única. Bibliotecaris, mestres, escriptors... molts em confessen en veu baixa la realitat vergonyosa: els seus fills i la lectura no ballen el mateix ball. No tots, esclar. N'hi ha que t'expliquen que els seus fills ja han analitzat sintàcticament tota la col·lecció Bernat Metge , i et miren refistolats, encantats d'haver-se conegut. I que quan els expliques que a casa hi ha de tot i que, en general, la cosa va lenta, en lloc de l'acceleració del Sónar, t'ofereixen consells que fan badallar de paternalisme.

Esperança

Des del dia que em vaig lligar les mans i em vaig grapar la boca tot va millor. He fet grans esforços per no parlar de llibres abans de Sant Jordi. Ha resultat. Per primera vegada a la vida em van preguntar, intrigats, si els compraria un llibre. Els vaig respondre de forma evasiva "mmmsssí" i els van rebre a darrera hora, com qui no vol la cosa, i perquè van ser ells qui els van reclamar, mig mosques. Tots tres han començat les lectures. Jo continuo fent esforços per dissimular el somriure mentre procuro que l'alegria no em desgrapi els llavis. Creuem els dits.

stats