En família

L’art de ser avi

L’escriptor i polític Victor Hugo va conèixer repetidament un dels més grans dolors que l’home pot patir: haver d’enterrar els seus fills. Només un dels seus cinc fills el va sobreviure.

El Léopold no va arribar a l’any. La Léopoldine es va ofegar amb dinou anys, i el seu jove espòs va morir també intentant salvar-la. Quan el Charles va morir als 44 anys, el 1871, Victor Hugo, ja vidu, es va fer càrrec de la criança dels seus dos néts, Georges i Jeanne, de tres i poc més d’un any (un primer nét també havia mort). Dos anys més tard, amb 45, va morir el quart fill, François-Victor, de tuberculosi.

Sovint s’acusa els avis de malcriar i consentir massa els néts, de no imposar disciplina, de deixar-se governar... Probablement l’experiència ja els ha obert els ulls, ja han entès que les rígides normes dels experts que van intentar amb els fills eren innecesàries i sovint contraproduents. Imagineu que tou que havia de ser Victor Hugo, havent comprovat repetidament que la vida és fràgil i la infància a vegades massa curta, que el dolor present no garanteix la felicitat futura i que el que no es gaudeix ara potser no es gaudirà mai.

El 1877 Hugo va publicar un llibre de poemes, L’art de ser avi. Repetidament fa burla de la disciplina i les normes del seu temps, i defensa un afecte sense límits. “Ah!, els fills dels nostres fills ens encanten, són joves veus matinals que canten; amb ells tornen a la nostra lúgubre llar les roses, la primavera, la vida i el dia”. “Jo, a qui un nen petit ha tornat boig del tot, en tinc dos, Georges i Jeanne, i prenc l’un per guia i l’altre per llum, i corro a les seves veus”. Algú, potser la mainadera, ha castigat la Jeanne a pa sec “a la cambra fosca per un crim qualsevol, i mancant al deure vaig visitar la proscrita, abusant d’autoritat, i vaig desar dins l’ombra un pot de confitura”.

La mainadera s’indigna, amb els arguments que els pares han sentit tants cops: “La nena us coneix, sap com sou de feble [...], no hi ha manera de controlar-la [...], cada cop trenqueu les ordres, l’autoritat es relaxa, no hi ha normes”. L’avi poeta es fingeix penedit, i al mateix temps ens fa reflexionar: ¿i si tractem els adults de la mateixa manera? “He fet mal. Sí, són aquestes indulgències les que porten els pobles a la ruïna, que em posin a pa sec. «Ho mereixeu, sí, us hi posarem». La Jeanne, aleshores, del seu racó fosc m’ha dit fluixet, alçant aquells ulls tan bonics, plens de l’autoritat de les dolces criatures: «Doncs jo vindré a portar-te confitures»”. I és que els nens aprenen a castigar quan els castiguen, i aprenen a perdonar quan els perdonen.