L'arbre de les preocupacions

La meva amiga bibliotecària m'explica que va donar un full d'activitats a un dels seus petits usuaris perquè el donés als seus pares, i el nen li va dir que no en tenia. Van estar parlant i va descobrir que el que passava és que els seus pares s'havien separat. Aquest cas me'n recorda un altre en què també es relaciona la separació amb la mort. Si ho explico no és per donar cap consell terapèutic sinó perquè il·lustra com funcionen els cervellets dels nens.

Des que es van separar, la filla de set anys d'una amiga meva no podia dormir. Deia que sentia una cosa rara al pit que l'ofegava, que estava angoixada i que no sabia per què. Durant aquells dies, la meva amiga va veure una entrevista amb una psicòloga infantil que tractava nens d'Haití que ho havien perdut tot durant el terratrèmol d'ara farà tres anys. La psicòloga proposava al nen que mirava d'ajudar que s'imaginés un prat verd amb un arbre enmig: era l'arbre de les preocupacions. A continuació el nen havia d'apropar-se a l'arbre i penjar-hi les seves preocupacions, una a cada branca. Finalment, havia d'imaginar-se que bufava un vent molt fort que s'enduia les preocupacions per sempre més.

Prendre consciència

Naturalment, no és que la narració fos miraculosa i les preocupacions desapareguessin gràcies a la ventada imaginària. Al contrari, d'aquesta manera els nens prenien consciència que els passava alguna cosa que tenia nom i es podia explicar i compartir. I des d'aquell moment se sentien millor.

Una nit la meva amiga li va dir a la seva nena, a l'hora de ficar-la al llit, que s'imaginés l'arbre i que hi pengés les preocupacions. La nena va confessar que en tenia dues, i en va penjar una a cada branca. Però el vent no se les enduia, de manera que va esclatar a plorar mentre deia que les seves preocupacions eren massa grans perquè se les endugués cap vent. La mare, sorpresa pels plors de la nena, la va abraçar. Entre sanglots, la nena li va dir les dues preocupacions que havia penjat: que es morís la seva mare i que es morís el seu pare. Ella la va consolar: faltaven encara moltíssims anys perquè es morissin. Les unia un fil invisible que no es trencava mai, ni els dies que estava amb el seu pare. Des d'aquella nit va aconseguir adormir-se amb normalitat i no tenir malsons. Espero que el nen de la biblioteca tampoc en tingui.