És una lluita que no guanyo mai. Em passa sovint, quan som tots tres davant el televisor, veient el telenotícies. Sempre he procurat acostumar el nen a saber què passa al món, quines coses succeeixen fora del seu univers ple de superguerrers, gats voladors i pingüins xerrameques. No és que no m'agradi que tingui el seu món de fantasia, i tant que sí, però també trobo vital que sigui conscient de la realitat que l'envolta. Per això m'encanta el repte que suposa contestar-li preguntes sobre per què es fa la Via Catalana o qui són aquests senyors que sempre es barallen al Parlament. El problema és que massa sovint el telenotícies és un reguitzell de desgràcies difícils de pair fins i tot per a un adult. Assassinats passionals, armes químiques, accidents i altres tragèdies fan que, de manera gairebé automàtica, acabi molts dies apagant el televisor una estona per oxigenar els seus ullets espantats davant tanta misèria. I és aquí on tinc la lluita impossible de guanyar, perquè, d'una banda, no vull omplir el seu cervell impressionable de vuit anys amb imatges colpidores, però, de l'altra, quan canvio de canal perquè no s'atabali més, em sento un estafador que li està amagant la realitat d'un món que, per sort o per desgràcia, serà el seu en un futur no gaire llunyà.
Tot això ve al cas perquè l'altre dia, mirant les notícies del vespre com de costum, ens vam trobar davant els morros les imatges dels últims refugiats que no havien pogut arribar a l'illa de Lampedusa vius. Horroritzats vam veure aquella habitació immensa plena de taüts negres i també blancs i tot seguit vaig mirar els seus ullets inquisidors i incrèduls. Ràpidament vaig agafar el comandament per estalviar-li allò, però ell m'ho va impedir. Tenia massa preguntes per fer-me i necessitava veure allò per formular-les. Avergonyit vaig veure que tenia raó, que amagar-li aquesta desgràcia era ensenyar-li a tancar els ulls a les injustícies del món, com quan el faig canviar de vorera per no veure l'home que demana al nostre carrer. Potser l'única manera d'acabar amb aquest Primer Món tan cruel i egoista, que tanca les seves fronteres a la gent que fuig de la guerra i la fam, és fer conscients els nostres fills d'aquesta actitud mesquina i deplorable. Així, potser, el dia de demà seran capaços de fer el que nosaltres, malauradament, busquem obviar apagant la tele com si no passés res.
