L’alumne remugant

La pedagogia moderna se sent interpel·lada per l’alumne introvertit. Troba alguna cosa d’indomable en el seu silenci, perquè posa en qüestió l’activisme, la participació, el dinamisme... que considera característiques de la bona pedagogia. Com que confonem massa acríticament l’activitat i l’aprenentatge, l’alumne introvertit ens sembla o insegur o insolent. Si valorem l’interès d’un alumne per les vegades que aixeca la mà (si la participació puja nota ), l’introvertit té desavantatge.

Però es pot ser introvertit per diferents raons, i fins i tot per raons completament oposades. La tipologia de la introversió és extensa. No és el mateix introversió que timidesa, inseguretat que misantropia. El silenci d’un alumne s’ha d’interpretar amb cura, per copsar-ne bé el matís.

Inseguretat o discreció

Entre l’alumne que està condemnat a estar en silenci per falta de coratge per aixecar la mà i el que disposa d’una gran dosi de coratge per preservar el seu espai propi no hi ha res en comú. El primer és esclau de la seva inseguretat, el segon és l’amo de la seva discreció. Tampoc hi ha res en comú entre l’extrovertit que participa a classe amb una qüestió pertinent que ha madurat abans de verbalitzar-la i el que primer demana la paraula i després prova d’assajar què pot dir. El primer posa de manifest un argument, el segon la seva necessitat de ser vist.

L’introvertit segur d’ell mateix no s’amaga de ningú; simplement no s’exhibeix. No clava la mirada a la punta de les sabates quan ha de parlar davant dels altres, ni se sent incapaç d’aixecar la veu per damunt del batec del seu cor. No està llastrat per la inseguretat i la por, sinó que es troba en una situació que per a ell és poc natural, perquè posa en qüestió la seva independència.

El que podríem anomenar introvertit coratjós sembla triar, de manera conscient, un aprenentatge externament passiu, però no perquè sigui passiu, sinó perquè li agrada remugar les coses, cuinar-les a foc lent. La seva reserva no és expressió d’aïllament -pot tenir amics o ser un líder a classe-, sinó de la seva autonomia. Sap dialogar amb ell mateix, i l’autodiàleg no té res a veure amb el monòleg, perquè qui sap remugar fa alguna cosa més que empassar-se nutrients imperfectament mastegats.