L’agressivitat infantil, més enllà de rebequeries

L’agressivitat és una resposta adaptativa de l’ésser humà que, de vegades, apareix puntualment quan els infants són molt petits i es deixen portar per la impulsivitat i no pas per la raó. És el que popularment es coneix com a rebequeries i que, en paraules de la mestra i psicòloga Anna Pérez, “són una reacció habitual en edats molt primerenques i estan provocades per una falta de maduresa i de tolerància a la frustració dels més petits, que a poc a poc s’aniran allunyant d’un jo molt pronunciat i guanyaran capacitat d’empatia”. Ara bé, si no es controla la impulsivitat o si no hi ha una bona adaptabilitat a l’entorn, poden aparèixer les respostes agressives, que, a més de la frustració i la falta d’empatia, “van acompanyades de ràbia, de malestar, de poca acceptació de l’entorn i de les normes i les persones que el formen”, afegeix la també coordinadora del Centre CLIP de logopèdia i psicologia.

BUSCAR-NE EL REREFONS

BUSCAR-NE EL REREFONSCèlia Prat, psicòloga i coordinadora de l’àrea de psicologia infantil i juvenil del Centre AnCel, apunta que l’agressivitat por ser puntual o recurrent, “entenent com a puntuals les respostes verbals o físiques davant d’estímuls concrets i esporàdics, com poden ser un malentès, un canvi de plans inesperat, una incomprensió de la situació, una absència de satisfacció immediata dels propis desitjos, etcètera”.

Uns capítols en què, òbviament, cal que l’adult responsable de l’infant marqui clarament els límits perquè l’infant aprengui a ajustar la conducta. Quan les mateixes respostes agressives es produeixen una vegada i una altra, i es converteixen, per tant, en una resposta automàtica i una manera sistemàtica de comportar-se, parlaríem d’agressivitat recurrent, que es diferencia principalment de les rebequeries i els reclams d’atenció per la mateixa intencionalitat de la conducta o, com matisa Prat, “a l’hora de pretendre voluntàriament el mal o voler perjudicar objectes i/o persones que l’envolten”.

Uns comportaments que provoquen, així mateix, que el nen tingui dificultats a l’hora de relacionar-se amb els seus iguals -i que aquests el rebutgin i l’aïllin del grup-, amb els adults -tant familiars com professors, monitors, etc.- i que pot afectar el seu rendiment acadèmic, precisament per l’aparent indiferència que mostra a les normes, els deures o les obligacions.

En aquests casos, els experts recomanen buscar el rerefons d’aquesta falta d’autocontrol, que, de vegades, pot estar manifestant un trastorn de base. Cèlia Prat explica que, “a nivell orgànic, l’agressivitat pot desencadenar-se per alteracions hormonals i la disfunció de determinats mecanismes cerebrals que poden influir en aquest comportament i la seva perseverança”.

DESEQUILIBRI AFECTIU

DESEQUILIBRI AFECTIUA nivell psicològic, continua Prat, “pot relacionar-se amb un trastorn emocional caracteritzat per estats d’ànim amb símptomes depressius, baixa autoestima, necessitat d’autoafirmar-se i expressió d’un excés de tensió o angoixa”, afegeix la psicòloga. Els símptomes descrits anteriorment (depressió, baixa autoestima, excés d’angoixa...) de vegades apareixen quan les criatures pateixen algun tipus de desequilibri afectiu en el si de la seva família.

És el cas del Robert (nom fictici), un noi que ara té 14 anys i que va començar a manifestar la seva agressivitat quan en tenia 12, quan el seu pare va marxar a treballar a Alemanya i va cedir la custòdia total del fill a la mare. Els pares del Robert s’havien divorciat dos anys abans. En aquell moment, el contacte entre pare i fill passa a ser gairebé nul i és arran d’aquest distanciament del seu pare que el Robert deixa de jugar al parc amb els seus companys en sortir de l’escola, i cada cop passa més hores davant de la videoconsola, una dependència que, amb el temps, va creixent i provoca que fins i tot no assisteixi a les classes de l’institut diversos dies a la setmana. És en aquest moment quan hi intervenen els Serveis Socials i quan la mare del Robert s’assabenta que el seu fill també ha abandonat els entrenaments de futbol sala.

En començar el tractament psicològic, s’estableix un protocol d’ús dels dispositius mòbils i aparells com la videoconsola que, lluny de ser efectiu, encara dispara més l’agressivitat del Robert, que als seus 14 anys ja no només amenaça la mare, sinó que destrossa els mobles de la casa. La mare, desbordada, afirma que no reconeix el seu fill, així que les psicòlogues al capdavant del cas decideixen centrar la teràpia en l’intent d’establir i mantenir unes pautes de relació i de vida entre mare i fill.

A poc a poc s’aconseguirà treballar el desequilibri afectiu que pateix l’adolescent i que és el causant de la seva resposta agressiva i, un cop treballades aquestes causes, es pactarà amb el noi que, si té una reacció agressiva desmesurada contra la mare, ella haurà de trucar als Mossos d’Esquadra o a la Policia Local, unes mesures extremes que, de vegades, cal prendre a l’hora de dissuadir els infants o els joves agressius.

La teràpia treballa alhora per mantenir una posició assertiva i conciliadora que eviti la confrontació entre mare i fill.

LA PREVENCIÓ, CLAU

LA PREVENCIÓ, CLAUA l’hora de buscar possibles causes de l’agressivitat de les criatures, hem de tenir en compte un tercer tipus de factors, a part dels orgànics i psicològics, que són els socioculturals, en els quals s’engloba la família i aspectes com l’estil educatiu i comunicatiu entre els seus membres, la coherència entre les normes i els límits amb la conducta dels progenitors.

Com que els primers models de comportament als quals accedeixen els infants estan en el si de la mateixa família, la psicòloga Cèlia Prat alerta que “si un nen està en una família on impera un to de veu excessivament alt, un ús de vocabulari poc adequat, baralles i faltes de respecte cap a la resta de membres, és molt probable que acabi reproduint els mateixos comportaments”. Si, a més, els progenitors reforcen o premien -de vegades de manera inconscient- aquestes conductes dels seus fills accedint a donar-los, per exemple, una joguina com a resposta als plors o cops d’exigència, “aprendran a poc a poc que aquesta conducta és la millor manera d’aconseguir el que es vol”.

Tot i no haver-hi una recepta miraculosa per evitar que el nostre fill desenvolupi actituds agressives, el que sí que podem fer és seguir uns patrons a casa que fomentin l’entesa, el diàleg i una tolerància més gran al fracàs i la frustració. En aquest sentit, Anna Pérez convida pares i mares “a posar-se més sovint a l’altura de l’infant i mirar a través dels seus ulls, entenent la seva realitat i dotant-lo d’eines que li permetin reaccionar a determinats fets des de la reflexió i l’anàlisi del que l’envolta i l’afecta”.

Això sí, s’ha de fer reforçant, en tot moment, els límits i les normes, així com les conseqüències que hi ha si no es compleixen. A més, cal apostar en tot moment per convertir-lo en un infant conscient i responsable de les seves decisions i reaccions, de manera que eviti haver de recórrer a l’agressivitat per aconseguir els seus objectius.

El meu fill és agressiu? Alguns senyals d’alerta

• Els excessos d’ira.
• Discussions freqüents, tant amb adults com amb infants.
• Conductes desafiants habituals: es neguen a acomplir les demandes o les normes de l’entorn social en què viuen.
• Aparent indiferència o incapacitat per entendre els sentiments, pensament i dolor dels altres.
• Susceptibilitat extrema. Mentides repetitives, despreocupades i aparentment inconscients.
• Desentendre’s de les responsabilitats i conseqüències del seu incompliment, tot i conèixer-les prèviament.
• Verbalitzacions habituals de caràcter negatiu, insults, agressions, hostilitat amb resistència física cap a les figures d’autoritat en general.
• Furts a companys o pares.
• La falta d’acceptació de la culpa o remordiment.