XAVIER TEDÓ

Jugar no té sexe. Per a nens i per a nenes?

Encara avui els anuncis de joguines refermen els estereotips de gènere i limiten les potencialitats dels infants. Fins quan parlarem de joguines per a nens i per a nenes?

Jugar no té sexe
 Per a nens i per a nenes? / FOTO: GETTY Zoom

Un nen que juga amb altres nens i no interacciona amb nenes i una nena que juga amb una nina. Aquests són els dos estereotips de gènere que més es repeteixen en els anuncis de joguines. La legislació vigent en matèria de publicitat audiovisual estableix que els missatges publicitaris en general, i els destinats a menors en particular, han de transmetre una imatge igualitària, plural i no estereotipada de dones i homes. També que la publicitat de joguines ha de fomentar les joguines no sexistes. La realitat, però, desmunta el que no deixa de ser un catàleg de bones intencions. Un estudi del CAC mostra que un 38,2% dels anuncis de joguines que els nens i adolescents catalans van veure a la televisió el Nadal passat contenien estereotips de gènere -el 59% dels quals femenins-, la xifra més baixa, això sí, des que es va posar en marxa aquest treball de camp el 2001.

L’anàlisi mostra que els anuncis de jocs socials són els únics sense estereotips de gènere, i els que més en tenen són els de curses de cotxes i accessoris, els de nines, els de consoles i videojocs i els jocs electrònics. Aquestes dades demostren, a parer de Sergi Fàbregues, membre de la Unitat d’Igualtat de Gènere de la UOC, que “la publicitat és una reproducció contínua d’estereotips amb una diferència important, que en el cas de les joguines parlem de la socialització primària”.

L’investigador alerta que les joguines tenen un paper fonamental en la creació de l’univers simbòlic dels més petits: “Els infants adquireixen valors que d’adults reproduiran i les joguines no són neutres. Tenen una forta càrrega social perquè els mitjans els atribueixen un rol de gènere”. Que els pares prenguin consciència dels valors sexistes que porten implícites les joguines continua sent una assignatura pendent: “Sembla poc important però estem reproduint estructures socials que fan que les dones assumeixin feines amb pitjors condicions laborals”.

L’altre gran problema és que si es limita la canalla a un tipus de joc es limita alhora el seu desenvolupament. “Si aprenen a desenvolupar diferents rols adquiriran un ventall més ampli d’habilitats”, sentencia Fàbregues, que reitera que l’orientació que es dóna a les joguines ve determinada per valors socials. El membre de la Unitat d’Igualtat de Gènere de la UOC posa com a exemple els cotxes: “Són un mitjà de transport per a homes i dones, però la publicitat s’adreça al públic masculí. Només els vehicles petits s’associen a la dona. Si ho traslladem al món dels infants, el problema és que les joguines es promocionin per a ús exclusiu de nenes o nens, que es consideri com a espontani o innat el que és una construcció social i cultural”.

Component cultural

El sociòleg posa en dubte que hi hagi un component biològic a l’hora d’escollir un determinat tipus de joc: “És complex determinar si existeix aquest component. Quan un infant adquireix consciència està exposat a tot el que veu, a uns estímuls que li generen un desig concret. Si les nenes volen nines potser és perquè han vist les seves mares donant-los el pit o altres nenes passejant un cotxet”. L’antropòloga Begonya Enguix coincideix amb el diagnòstic, però es mostra encara més taxativa: “No hi ha un component biològic perquè cada cultura té el seu joc. Per tant, és un factor cultural”.

Reprenent l’exemple de la nina, la també directora del grau interuniversitari en antropologia i evolució humana de la UOC-URV considera: “L’associació de la nina a les nenes ve motivat pel rol de cura i de mare que han tingut les dones. La nina és el futur nadó. La projecció del discurs social de la joguina és el problema perquè es projecten els rols que des d’una perspectiva de gènere han d’assumir les dones”. L’antropòloga compara els efectes que tenen aquests inputs en les nenes en relació amb les noies que ja són més grans: “La pressió del grup a l’adolescència és la imitació a la infància, quan busquen referents en el seu entorn”.

Davant d’aquest escenari, Enguix remarca que “el canvi en la publicitat és imprescindible perquè es continuen emetent els mateixos missatges que fa vint anys amb escasses variacions”. L’empresa no és fàcil perquè el sector de les joguines no amaga la seva aversió al risc. Fàbregues revela: “Hi ha canvis, com ara catàlegs no sexistes, però a nivell global el canvi no va tan ràpid i hi ha molta publicitat sexista per les pautes de màrqueting que s’estableixen. El mercat de les joguines és molt conservador”. Mentre no arribi el dia que els estereotips de gènere no formin part de l’ADN de les joguines, Enguix proposa “joguines menys tenyides de sexisme com els jocs de taula”.