Juan Ramón Jiménez

Juan Ramón Jiménez / ARXIU Zoom

"P latero es pequeño, peludo, suave; tan blando por fuera, que se diría todo de algodón; que no lleva huesos ". Crec que aquestes paraules apreses de memòria quan era petita m'acompanyaran tota la vida. Les vaig aprendre sense esforç quan estudiava literatura espanyola en aquella escola dels anys setanta i el premi Nobel Juan Ramón Jiménez, amb la seva història del ruc Platero, em va saber arribar al cor. La senzillesa aparent d'aquell relat dedicat a un ruc ha de tenir, per força, molt a veure amb el Juan Ramón infant.

" Nací en Moguer, la noche de Navidad de 1881. Mi padre era castellano y tenía los ojos azules; y mi madre, andaluza, con los ojos negros. La blanca maravilla de mi pueblo guardó mi infancia en una casa vieja de grandes salones y verdes patios. De estos dulces años recuerdo que jugaba muy poco, y que era gran amigo de la soledad ". Juan Ramón va ser el tercer fill del matrimoni format per Víctor Jiménez i Purificación Mantecón. El pare del poeta s'havia traslladat amb els seus germans a Andalusia per rebre una important herència d'un oncle, que van transformar en diversos negocis, com la representació a Huelva de la Compañía Trasatlántica i de la Tabacalera. També tenien vinyes i van crear uns cellers que van ser molt importants a la província.

El petit Juan Ramón era, com ell mateix va deixar escrit, un nen solitari i somiador que s'entretenia jugant sol a l'aire lliure, contemplant la naturalesa i fixant-se en els petits detalls que la seva sensibilitat li feia observar. Aquest tarannà es va mantenir en el Juan Ramón adult amb l'aspecte més que positiu de la seva creativitat poètica i també en l'altra cara de la moneda, les seves reiterades depressions.

Va estudiar a l'escola San José, on va conèixer i admirar especialment el professor Carlos Girona, un home de gran personalitat, a qui li agradava jugar amb les paraules amb total llibertat, sense estar sotmès a la dictadura del diccionari. Aquesta manera d'entendre la llengua va ser fonamental per al futur premi Nobel. Juan Ramón era un estudiant brillant i, un cop superat l'examen d'instrucció primària, va entrar intern a l'escola dels jesuïtes de San Luis Gonzaga, a El Puerto de Santa María, on estudiaven els fills de la burgesia de la zona. Aquell canvi -la falta de llibertat, l'allunyament dels seus pares i germans, la discilplina- no va ser fàcil per al jove Juan Ramón, que no va guardar bons records d'aquella etapa, més enllà de les entremaliadures que compartia amb el també poeta Fernando Villalón.

A l'internat, en aquell ambient que considerava hostil, Juan Ramón es refugia en el seu bloc de dibuix i en la llibreta on comença a escriure els primers poemes. Durant tota la vida va mantenir fidelitat a tres passions: la pintura, la música i la poesia. La popularitat li va arribar amb la publicació de Platero y yo , una obra que per la seva senzillesa va ser erròniament considerada, al principi, literatura infantil. Potser hi va ajudar el fet que l'autor va escriure un pròleg irònicament titulat Advertencia a los hombres que lean este libro para niños ".

e