Jocs i joguines

Una de les coses que més frustren el pare primerenc és la quantitat de joguines que es van emmagatzemant al pis oblidades de la mà de Déu i sobretot de la mà del nen. Pobres!, fent panxa, com un jugador de futbol que surt massa de nit, envellides abans de temps i demanant una segona oportunitat que mai no tindran. És curiosa aquesta estranya llei de la joguina per la qual la intensitat del desig és directament proporcional a la velocitat de l'oblit, o el que és el mateix, que malgrat que el seu desesper paparril ens faci creure que la vida sense aquella excavadora o trenet no té sentit per a ell, resulta que un cop ho tenen a les mans, allò tan desitjat passa a ser un estri inútil, una nosa més que, sense temps per ser mínimament gaudida, passa a la residència de joguines jubilades.

Sí. Sembla mentida que no els parem els peus, sobretot sabent com sabem que les seves joguines preferides acostumen a ser andròmines d'aquelles que s'han trobat i que no t'han costat ni cinc. A mi em va passar fa dues setmanes. Vaig arribar a casa i la meva dona, ben amoïnada, em va dir: "Lluís, fes alguna cosa. El teu fill porta mitja hora tocant-se la titolina". Vaig anar a la banyera i, efectivament, em vaig trobar el meu marrec ben entretingut fent manualitats. "Papa, mira que grossa la tinc ara!", em va dir entusiasmat, i no em pregunteu per què, però a diferència de la meva dona, vaig trobar-ho molt entendridor, una escena d'aquelles que recordaré sempre amb un somriure a la boca. No ho sé, potser va ser la satisfacció de veure que com més gran es fa més s'assembla a son pare, sobretot amb aquesta obsessió per tenir-la molt grossa. La qüestió és que des d'aquell dia el nen i jo hem creat un nou vincle i de la mateixa manera que quan està pioc o s'ha fet pupa busca sa mare, quan està juganer, ve a ensenyar-m'ho a mi.

Sí, ja ho sé. L'hauria de renyar. Però no em surt, i encara menys després del que em va passar l'altre dia. I és que quan estava a punt de fer un riu a la mitja part del Barça, se'm va plantar al costat per tal de fer un pipí creuat (un altre ritual molt de casa nostra) i guaitant va dir: "Papa, quina titola més grossa que tens!" Gairebé em poso a plorar. "Gràcies fill meu, feia 45 anys que esperava sentir dir a algú aquesta frase! Au, anem al carrer, que fa dies que no et compro cap joguina. I avui sí que te la mereixes".