Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer / ARXIU Zoom

Jacint Verdaguer va néixer i créixer al petit poble de Folgueroles, a la plana de Vic, en una família molt humil. El pare, com l'avi, era picapedrer i, com que aquest ofici no donava per gaire, també tenia un hort. En Cinto va tenir dos germans grans: en Miquel, el primogènit, i en Jaume, que va morir abans de néixer ell. Després van venir la Francesca, en Bartomeu, la Margarida, en Josep i la Filomena. Els quatre germans petits tampoc no van arribar a adults, i la mort de la petita Filomena -quan la nena tenia cinc anys i en Cinto nou- va ser la primera gran pena a la vida del futur poeta.

La Filomena, potser pel fet de ser la més petita, era la preferida d'en Cinto. Després de la seva mort, es va refugiar en l'altra germana, la Francesca. Amb el germà gran mai no hi va tenir bona relació, més aviat al contrari. Segons sembla, en Miquel se sentia gelós de la preferència que els pares, especialment la mare, sentien per en Cinto, un nen especial, que havia heretat el mal caràcter del seu pare i la tendra sensibilitat de la seva mare.

La mare de Jacint Verdaguer era una dona pietosa, que li va encomanar el plaer de la lectura, sobretot llibres religiosos i d'història. També va ser la mare qui el va endinsar en el món de la cultura popular de llegendes i cançons que mare i fill compartien. Una altra de les passions de Mossèn Cinto seria el mar, una debilitat que probablement arrenca d'una excursió que va fer, quan era petit, a alguna vila marinera de l'Empordà, on el seu pare tenia parents.

En Cinto era un nen ros, d'ulls clars i posat somiador, que s'embadalia amb les flors i els ocells i que sovint fantasiejava imaginant-se com a protagonista de sacrificis i humiliacions, inspirat per les vides de sants que li llegia la seva mare. Com que els seus pares sempre van desitjar per a aquell fill una vocació religiosa, el seu joc preferit quan era un marrec -com tants infants en aquell temps- era oficiar missa en capelles construïdes per ell mateix i que s'encarregava de guarnir amb flors que ell mateix es cuidava d'anar a collir.

La família solia visitar la ciutat de Vic, sobretot els dies de mercat, ja fos per comprar-hi o per vendre-hi els productes del seu hort. Potser el noi no s'imaginava que aviat la visitaria diàriament. Quan tenia onze anys, en Cinto va deixar l'escola de Folgueroles i va ingressar al seminari de Vic.

Al seminari és on en Cinto s'adona que no és un noi especialment intel·ligent i aquesta és la seva gran frustració, que, no cal dir, trobarà la manera de compensar amb la seva creativa sensibilitat. Al seminari més aviat s'hi avorria i només era feliç quan recobrava l'antiga llibertat amb els companys de Folgueroles, amb qui compartia jocs i entremaliadures. Era en aquests moments que el caràcter fogós heretat del seu pare es posava de manifest i entrava en contradicció amb el capteniment que s'esperava d'un futur capellà.

Ara bé, als vespres, ja a casa, quan la seva mare li llegia a la vora del foc les vides dels sants, és quan el jove Cinto recuperava la seva vocació religiosa.