Va sonar com un tro enmig d'una plàcida nit d'estiu. Bé, no sé si va sonar tan fort per a la resta dels que eren allà; de fet, quan surten de l'escola el sarau és tan gran que costa molt que alguna cosa soni com un tro per molt d'esforç que s'hi posi. El que passa és que jo era ben bé al costat del lloc dels fets, estava parlant amb un dels protagonistes, el pare, com faig sovint, fent-la petar sobre qualsevol cosa. Potser per això, quan ho vaig sentir, així, tan en primer pla, em vaig quedar astorat com qui presencia un fenomen meteorològic totalment inesperat. L'altre protagonista, el seu fill, que tot just havia sortit, acabava de desembolicar el berenar i un cop inspeccionat el contingut va decidir fer saber al seu progenitor la seva opinió de manera inequívoca, primer sobre l'objecte en qüestió: "Quina merda de berenar", i després sobre el subjecte responsable: "Ets un inútil".

Sí, ja ho sé. Tenen set anys i sovint no pensen el que diuen. I no, no em crec millor pare que ell. De fet, la majoria de dies li envejo la calma amb què entoma les entremaliadures del seu fill, com mai perd els nervis ni els estreps per molt grossa que la faci. Jo també ho intento, de debò, prenc apunts i miro de comptar fins a deu abans de fotre-li un moc, però hi ha moments que no puc, que abans d'arribar al tres se m'escapa un crit o una ordre peremptòria en un to gairebé de caserna militar, com si dins meu s'hi amagués un caporal reprimit durant molt temps. No, no cal que m'ho digueu, ja sé que no ho faig bé, prou que ho noto per tal com em sento després. Però aquest cop no el vaig envejar. No vaig envejar que reaccionés arronsant les espatlles i recollint l'entrepà de terra, que és on havia anat a parar. Ja sé que això que dic és políticament poc correcte però vaig mirar el nen i vaig veure'l de gran, fotent-se del grassonet de la classe que sempre queda últim o de l'avi del bus que li recrimina el soroll de la música del mòbil o de la nòvia farta de ser tractada com un drap brut.

Potser en vaig fer un gra massa, però no vaig poder evitar pensar que hi ha coses que no es poden deixar passar, perquè, si ho fas, corres el risc d'abdicar d'allò que també et toca fer. Corres el risc que un dia el teu fill et cridi "Inútil!" al mig del carrer i que quan ho faci, tot i la vergonya, t'adonis que, almenys pel que fa a les teves obligacions com a pare, té tota la raó.