ESTHER ESCOLÁN

Intercanvis escolars a l’estranger

Passar un trimestre o any escolar en un altre país suposa una experiència vital i educativa única

Intercanvis escolars a l’estranger / FOTO: PERE VIRGILI Zoom

El Joan Blanco ara cursa segon de batxillerat al Col·legi Sant Miquel de Barcelona. El jove, però, no va encetar el batxillerat al nostre país, sinó al comtat de Hamilton, a Ohio (EUA). L’estada allà, on va cursar l’equivalent a primer de batxillerat al St. Xavier High School de Cincinnati, va durar 10 mesos, des de l’agost del 2013 al juny del 2014. Durant l’intercanvi escolar el noi va conviure amb una família americana, els Wilson, que el van acollir amb els braços oberts. De fet, el vincle afectiu que va establir amb la família d’acollida, i que encara perdura, és un dels elements que el pare del noi, l’Antonio, destaca com a més rellevants de l’experiència.

Dominar un nou idioma

L’intercanvi va venir motivat, en el cas dels Blanco, “principalment per afavorir que el Joan adquirís un molt bon nivell d’anglès, a part, esclar, de l’experiència de vida que representa el fet de viure en el marc d’una altra cultura i uns altres costums, i relacionar-se amb altres persones, amb tot el que això té d’enriquidor”. És una doble motivació que tant el Ricard Bahí com la Glòria Serrano, directors de les escoles Thau Sant Cugat i Thau Barcelona, respectivament, destaquen com a denominador comú de les famílies que, als seus centres, opten perquè els seus fills cursin un trimestre o quadrimestre a destinacions com Irlanda o el Regne Unit. Com en molts altres centres del país, en aquestes dues escoles entre quatre i sis alumnes, d’entre segon i quart d’ESO, s’apunten cada curs a l’experiència. “Són alumnes de qui les famílies esperen que guanyin també en autonomia i responsabilitat, i als quals no els costa gens reintegrar-se al nostre sistema educatiu un cop tornen”, afirmen Bahí i Serrano.

A l’hora d’avaluar la idoneïtat que un jove faci aquest tipus d’intercanvi temporal a l’estranger, Claire Fisher, directora del departament d’estades lingüístiques del CIC Idiomes, afirma que el més important és que “el participant vulgui viure aquesta experiència, si no és molt difícil que pugui gaudir-ne i treure’n profit”. Fisher subratlla: “A més de l’entrevista personal i una prova de nivell d’anglès prèvies, es parla per separat i conjuntament amb els pares i el participant per assegurar-nos que les seves expectatives casen amb allò que després trobaran a la destinació de l’intercanvi”.

Període d’adaptació

Òbviament, el període d’adaptació inicial és el moment més dur del procés. “S’han d’adaptar a un lloc nou, nous companys, professors, horaris, menjars, a la família o residència on visquin... Moltes coses de cop i, a més, lluny de la seva família, sovint per primer cop a la seva vida”, explica Fisher. En aquest sentit, la directora d’estades lingüístiques del CIC recomana als joves que “s’hi llancin i comencin amb moltes ganes, perquè aquests primers moments són difícils”. De fet, ho serien per a qualsevol persona adulta, així que imaginem-nos com ha de ser per a un adolescent.

Els pares, mares i família directa, tanmateix, viuen un procés paral·lel al que experimenta el seu fill fora de casa. “Ells també viuen les seves pròpies fases de trencament, adaptació, seguiment i tornada”, subratlla Fisher. Així ho corrobora Antonio Blanco, que cita com a part més dura de l’experiència, tant per a ell com per a la seva dona, “el fet de no poder veure’l fins mesos després, al desembre”, quan van anar a visitar-lo: “Tot i que amb les tecnologies, l’e-mail i l’Skype, ho vam portar una mica millor”.

El Joan, per la seva banda, va adaptar-se a la família temporal de seguida. “De fet, ell era el cinquè alumne estranger que els Wilson acollien i el van ajudar molt durant el seu període d’adaptació”, destaca l’Antonio.

Superació personal

El seu dia a dia al St. Xavier High School va ser la part més dura de l’adaptació, ja que el sistema educatiu d’allà és força diferent del d’aquí i a aquest fet s’hi sumava que el Joan no dominava completament l’idioma, “un handicap que va solucionar-se tan sols dos mesos després, quan a més de superar el tràngol ja era un més a la família, a l’escola i amb els amics”, afirma orgullós el seu pare. I per explicar-ho afegeix que el seu fill “és un noi molt extravertit, i això fa que s’adapti molt fàcilment a noves situacions i entorns”.

Vuit mesos després d’haver conclòs l’experiència, tant el Joan com els seus pares la valoren molt positivament. “El més satisfactori per a nosaltres va ser saber en tot moment que el nostre fill estava content, ben cuidat i molt adaptat, i sobretot que estava fent el que volia”, afirma l’Antonio. “També ens van sorprendre molt positivament els seus rendiments acadèmics: es va esforçar molt i el seu entusiasme no va decaure en cap moment”, afegeix.

El Joan també va descobrir un món nou en l’esport, de la mà del cross-country -el que aquí coneixem per cros, curses atlètiques camp a través-, que el jove practicava diàriament durant l’estada a Hamilton. “Allà l’esport es viu d’una manera molt diferent de com es fa aquí, és molt més participatiu i tothom té les seves fites, de manera que el nostre fill va integrar l’esport com un hàbit més de la seva vida”, apunta l’Antonio.

El més gratificant per als joves és la superació personal que experimenten un cop passada l’adaptació inicial. “Cada vegada tenen més confiança en ells mateixos i en la seva habilitat per superar dificultats”, diu Claire Fisher. Un altre moment clau és quan, havent tornat, s’adonen de totes les estratègies que han guanyat al llarg del camí i els beneficis que en poden treure tant a nivell escolar com personal. “Cada estudiant és un món, però la majoria es transformen en persones més madures i autònomes, amb més capacitat de resoldre les situacions escolars i personals del dia a dia”, ressalta Fisher. Antonio Blanco afegeix que el seu fill “ha tornat amb una millor cultura de l’esforç, molt difícil d’adquirir a casa i en l’idioma matern”. A més, l’estada li ha permès adquirir l’hàbit de la solidaritat i l’ajuda a la comunitat, ja que a Hamilton es feia càrrec d’un veí que estava malalt i col·laborava en un menjador social.