El pare que et va matricular

Insomni

Ostres! Acabo d’acabar la pàgina i no sé què coi he llegit. Potser que ja plegui per avui. A veure, quina hora és? Quarts d’una, no m’estranya que em piquin els ulls. De fet, ja començo a tenir son. Llàstima, ara que sembla que corre una miqueta d’aire. Va, amb una mica de sort m’adormo ràpid i quan obro els ulls ja és l’endemà. Aquest llibre realment m’està tocant. La dona gran que va perdent memòria però busca la seva amiga que ha desaparegut. Està clar que s’ha de treballar la ment una mica cada dia. Va, a veure quants jugadors francesos han passat pel Barça. Henry, Abidal, Petit, Dugarry, com es deia aquell... ah, si, Christanval -ostres!, que dolent que era Christanval-. A veure si em descarrego les fotos del viatge a França, que les d’Arles van quedar de collons. Uf, quina calda, mare meva, em crema tot, les cuixes, la cara, el pit, a veure si posant el cap als peus del llit m’arriba una mica de brisa. Un dia d’aquests em depilo del tot, com els ciclistes. Aquest Contador està més acabat que Ronaldinho, no guanya el Tour ni de conya.

Què coi! Ni un bri d’aire, un quart de tres i jo aquí passant la nit del lloro. Me’n vaig al sofà, a veure si un canvi d’escenari ajuda a canviar la tendència. Demà he de quedar amb ma germana, que fa segles que no la veig. Ahir em va enviar un whatsapp i no el vaig contestar. No tinc perdó de Déu. Per cert, que això de l’iCloud a veure si m’ho explica algú, que el tinc ple i no l’he fet servir mai. ¿Tinc el mòbil a carregar? Vaig a mirar-ho i així ho aprofito per anar al lavabo, fer un pipí i remullar-me de dalt baix. Mira-la com dorm. Que guapa que és, mare meva! I quina ràbia que em fan els seus ronquets. No sé pas com s’ho fa.

Tres quarts de quatre. Em sembla que me’n vaig a la nevera a fer un got de suc de poma. Mira, no ens queda ni vi blanc ni fruita, demà toca anar al súper. Llàstima de préssecs, tan bons que havien sortit; tenien gust dels que portava l’avi del tros a mitja tarda. Encara me’n recordo de quan anàvem pel terme a fotre cireres amb la colla. Fa dies que no sé res del Feliu, trucaré al Joan per si en sap res. Ja es fa clar, potser que em posi la roba d’esport, que la dona vol anar a córrer a les set, abans que piqui el sol. Tot i que sembla que em ve la son tot just ara, mmm... Sí, m’estic adormint. Llàstima, li hauré de dir que no, amb les ganes que tenia d’anar a esbufegar pels carrers de bon matí...