Criatures 10/05/2014

“Indultem massa”

Esteban Martín és escriptor i pare dels bessons Olga i Àngel, de 15 anys. Viuen a Tortosa. És autor de la saga Sanada, de literatura per a joves, ambientada en el Japó imperial, que compta amb els títols La conquesta de l’Imperi i Els Tresors Imperials (Edebé), traduïts a diversos idiomes

i
Francesc Orteu
3 min

Recordo que quan els bessons eren petits, cada quinze minuts calia fer alguna cosa. Els primers mesos van ser com córrer una marató: biberons, bolquers, banyar-los, fer-los dormir... no hi havia ni un minut de descans. I, a més, calia jugar amb ells, mimar-los, passejar. Una criatura no la pots deixar en standby. Allò era un no parar les vint-i-quatre hores del dia. Per això trobo que per cuidar bessons has de ser un pare jove.

Què més vas descobrir els primers mesos?

El dolor. Veus que els nadons ploren perquè els fa mal la panxa i tu els voldries ajudar. És llavors que comences a entendre que el dolor anirà a més, que el dolor s’anirà complicant. En això tinc com a model el personatge Atticus Finch, de Matar un rossinyol.

Tot un clàssic contemporani de la literatura nord-americana dels 60. L’autora -Harper Lee- hi novel·la els records familiars.

M’agradaria ser com el pare de la narradora -cosa que no sé si aconseguiré mai-, que diu a la filla: “No puc evitar que pateixis, però sí que puc donar-te les eines per apaivagar el dolor”.

Què més trobes que ajuda els fills?

Una cosa que crec que dóna molta seguretat als fills és veure que el pare i la mare s’estimen de debò.

¿Hi ha cap crítica que et facin els fills?

De vegades em diuen que sóc un pare dur. I potser sí que sóc sever. No sóc un pare autoritari però sí un pare amb autoritat. Sovint, quan fas de pare, et resulta més còmode cedir. Però no em sembla bé. Quan un fill fa una cosa malament ha de saber que li toca un càstig. Penedir-se’n està bé, però també cal saber complir el càstig. Trobo que els pares indultem massa.

Ens sentim millor sent tous.

A casa les normes sempre han de ser molt clares. Cal ordre, costum, hàbit.

El contrari implica haver de discutir per tot.

Els fills han de saber on són les línies vermelles que no es poden creuar. No s’hi val tot. Cal esforç. Cal treball. A la vida les coses no s’aconsegueixen a la primera. M’agradaria que això els meus fills ho tinguessin clar. No tot ha de ser divertit. Les coses que valen la pena costen. La llibertat és triar i ser totalment conseqüent amb el que has triat.

Quina gran veritat, aquesta.

Ser lliure no vol dir canviar de parer contínuament. No és això. Quan tries una cosa has de saber que descartes tota la resta. La llibertat és compromís. Les coses no es poden aconseguir de qualsevol manera. Això és important que ho entenguin. La manera de fer importa tant com l’objectiu. Per exemple, amb tot això de la corrupció actual, jo dic als meus fills que els autèntics antisistema són els polítics corruptes: són els que es carreguen el sistema des de dins.

Quins valors essencials vas rebre dels pares?

El meu pare era pescador, va venir de Granada, i tant ell com la mare tenien molt clar que calia prosperar a la vida i que per aconseguir-ho s’havia de treballar molt, i que els llibres eren importants. L’educació era la manera de prosperar. I també que ser ben educat t’obria moltes les portes.

Què et preocupa, ara?

Em preocupa que tot el que he anat ensenyant al llarg dels anys pugui no servir per res. I és que, a la seva edat, els amics són més importants que els pares. Suposo que la meva feina ha estat construir els fonaments i que, a partir d’ara, es tracta de confiar que seran prou sòlids.

Una última reflexió.

Un pare ha de fer com un mestre zen, que diu al deixeble: hi ha un camí que arriba fins a la porta, jo puc acompanyar-te per aquest camí, ara, la porta l’hauràs d’obrir tu.

stats