El pare que et va matricular

Immòbil

Estàvem a l’habitació de l’hotel i com de costum va haver-hi raons per veure qui el carregava abans. És un combat tan repetit i quotidià que fins i tot té unes regles pròpies: carrega primer el que tingui menys bateria dels dos, això sí, acceptant que la durada no excedeixi els quinze minuts. Per sort aquest cop jo el tenia mort del tot mentre que el de la meva dona encara conservava una ratlleta i per tant vaig ser el privilegiat de poder rebre una transfusió d’electricitat. Implicava, però, estar-me dos o tres minuts sense cobertura ni connexió, sense saber la temperatura a Hèlsinki ni l’hora en què sortirà el sol a Xangai; sense poder repassar els trenta-vuit nous missatges dels trenta-vuit grups de WhatsApp ni els resultats de la jornada d’hoquei; sense poder revisionar el vídeo aquell tan divertit de l’home que cau ni la selfie que m’acabava de fer.

Dos minuts més tard, quan el mòbil va avisar que ja tornava a tenir vida, vaig deixar la mitja pàgina que mig llegia per mirar si hi havia un nou missatge i, efectivament, la sogra ens deia que la foto del nen era preciosa. “Mira, fill meu, l’avieta ens ha contestat”, vaig dir. No sé com però en sec vaig veure que m’agafava l’iPhone de les mans sense adonar-se que encara estava connectat a l’endoll. Va caure en tan mala postura que la fractura va ser inevitable i el cruixit que va ressonar presagiava la pitjor de les notícies. Un silenci esfereïdor de tres segons va emmarcar la nova realitat: sí, el mòbil jeia immòbil, amb la pantalla esmicolada en mil bocins.

Una onada d’ira i desesperació em va pujar de la panxa al cap. Quants cops li havia dit que m’havia de demanar permís per agafar-lo? Quantes vegades li havia repetit que el meu mòbil és sagrat i que sense ell no sóc capaç de viure? Però no vaig poder dir res. La seva cara de pànic i terror em va mostrar que era conscient de la magnitud de la tragèdia. “He matat el mòbil del papaa!!”, va començar a cridar. “Com he pogut fer una cosa així? Ell que em cuida cada dia i es preocupa per mi!”, bramava desconsolat. No vaig poder evitar abraçar-lo ben fort i dir-li que no passava res, que només es tractava d’un objecte i que no són tan importants com les persones i els sentiments, i que res es pot comparar al que es pot dir cara a cara, mirant-nos als ulls. A més, hi ha un romanès al barri que crec que els arregla i els deixa com nous.