La setena hora
JAUME CELA & JULI PALOU

Humanitzar Les xifres

Les xifres rodones et fan oblidar que es refereixen a una realitat. No és el mateix 10.000 menors que 9.228. En aquesta segona xifra se’ns diu també que hi ha algú que els ha comptat. Un per un i la xifra és exacta. Algú els ha comptat i s’ha commogut, d’aquí aquesta precisió d’homes i dones del temps.

Aquests dies hem sabut que en l’entrada de la immigració provinent de la zona de Síria, que està patint una guerra terrible, han desaparegut deu mil menors. Totes les guerres ho són, esclar, de terribles, i som conscients que aquest terrible també generalitza massa. Hauríem de veure quina aportació fa aquest conflicte a la singularitat de l’adjectiu terrible. Precisar el significat de les paraules és contribuir a humanitzar el món.

Com pot ser que deu mil menors hagin desaparegut entre la terra de fugida i la terra somiada, la que hauria de ser d’acollida? Com pot ser que en una època en què els controls són exhaustius s’hagin fet fonedissos una bona colla de menors que estan protegits pels convenis internacionals que tracten sobre els drets dels infants?

Quina responsabilitat tenim en tot aquest descontrol? No és feina fàcil posar les bases per resoldre aquest conflicte, un conflicte que està aniquilant milers -una altra dada rodona- de vides humanes. Necessitem amb urgència una Svetlana Aleksiévitx que doni nom i paraula a cadascuna d’aquestes víctimes, que surtin de l’anonimat, però, esclar, primer cal trobar-les. Humanitzem les xifres. Deu mil menors desapareguts equivalen a 400 aules buides. Unes vint-i-dues escoles de tres anys fins a dotze innecessàries.

Exigim saber noms i cognoms d’aquests menors, conèixer on són i què necessiten. Els europeus hem signat convenis, declaracions que en protegeixen els drets, i ara no podem mirar cap a un altre costat. Si només estem disposats a prendre’ls el poc que tenen i intensificar la lluita contra les màfies, tornem a reunir-nos per esborrar les signatures dels convenis. Mentrestant, els que ens dediquem a l’educació tanquem els ulls i imaginem que arribem a l’escola i no hi ha cap criatura. Ni en Biel ni en Pedro-José, ni la Fàtima ni la Marta. O mirem-los als ulls i diguem-los: si algun dia heu de fugir, no espereu refugi. El món està muntat d’aquesta manera. És un fàstic, sí, però quedarem reduïts a una xifra rodona.