El pare que et va matricular

Ho seguirem fent

Just acabat un cap de setmana ben atapeït, rebo les felicitacions d’amics, coneguts i gent que hauria de saber qui són però no me’n recordo en absolut. He tocat tres dies seguits acabant dues gires amb el grup que em suporta des de fa trenta anys i iniciant una nova aventura plena d’acords i somriures. Un cop païdes totes les floretes i afalacs, em queda clar que el que més els admira és que encara estigui sense cap fissura, afonia, contractura o atac de lumbàlgia. M’entendreix tanta preocupació de la gent que m’aprecia, però reconec que cada cop que em diuen si encara estic sencer després de tres dies de feina, noto com si m’estiguessin dient que potser ja no tinc edat per fer el que faig. Jo els contesto que estic estupendament, que l’adrenalina de tres dies tan intensos i bonics fa que m’oblidi del cansament, sense explicar, però, que quan arribi casa m’hauran de recollir amb pala i que demà no seré bo per a res. De fet, tampoc estaré tan fotut. Abans, tot i ser més jove i indestructible, els concerts s’allargaven fins a altes hores i l’endemà era farcit d’ibuprofens i paracetamols, les hores eren llargues i molt però que molt més fotudes.

De totes maneres, el record més intens que queda d’aquest cap de setmana no és pas el cruiximent d’ossos o l’afonia total sinó les instantànies mentals d’un munt de rostres feliços, eufòrics, embadalits. Un recull de somriures que de ben segur m’acompanyaran tot aquest temps que deixaré de pujar als escenaris. I el més especial de tot segur que seran les edats diverses dels rostres que cantaven les nostres cançons, gent que ha crescut amb nosaltres, amb els cabells més blancs i la panxa més rodona, i al seu costat, pares primerencs que feia mesos que no vèiem o, dues files més endavant, jovent i marrecs que s’han incorporat feliçment a la nostra família, probablement per culpa de la tabarra que els han donat els seus progenitors. És un capital humà i emocional impossible de superar, i veure’ls des de dalt un escenari, un dels privilegis més especials que tenim. Tots plegats, nosaltres dalt i ells al nostre davant, compartint acords i històries sense complexos, barrejats entre ells, avis, pares, tietes, mares i fills. N’hi ha molts que segons la ment obtusa d’alguns no tenim pas edat per fer-ho, uns per massa petits, altres per massa grans. Però ho fem. Què coi! Ho fem i ho seguirem fent.