La setena hora
JAUME CELA & JULI PALOU

Hípica i sistema educatiu

Hi ha una competició hípica en què el cavall, conduït per un experimentat genet, corre per la pista. De tant en tant es troba un obstacle i l’ha de saltar. Aquest obstacle es presenta en formes variades: troncs bellament pintats, fossats d’aigua, etc. En aquesta modalitat no hi ha avaluació contínua: si el cavall i el genet no tenen prou destresa rodolen per terra o cauen dins l’aigua. Si és així, la cursa per a ells s’ha acabat.

Aquesta competició esportiva pot ser una bona metàfora del que passa al sistema educatiu. S’inicia una cursa i es presenten uns obstacles. Si se superen hi ha un premi; si no, a la cuneta de la vida. Les proves que els alumnes han de fer a tercer i a sisè de primària i a quart i finals de la secundària postobligatòria podrien representar aquests obstacles, encara que són de naturalesa diferent.

No assolir les competències bàsiques a les proves que afecten la primària no significa que el curs no s’hagi superat, perquè -segons diuen- només tenen un valor informatiu.

Diferents cavalls i genets

En canvi, les proves de quart d’ESO i les de finals de secundària postobligatòria, si no se superen, impedeixen que l’alumne aprovi el curs. Si l’avaluació té un caràcter continu, les preguntes pertinents són: com és que es prioritzen unes proves pretesament objectives i homogènies?, on queda la veu dels tutors?, en quin lloc s’aparca el judici de les juntes d’avaluació?, què se’n fa de tot el seguiment personal de l’alumne? Sembla clar que el producte que d’altres han elaborat des de fora fa miques tot el procés de construcció intern, dissenyat a partir de les característiques que presenten els alumnes.

Ara no qüestionem les proves, senzillament constatem que a l’hípica a ningú no se li acudiria pensar que totes les parelles que formen cavalls i genets han de superar els mateixos obstacles.

Amb una lògica semblant, seria més oportú que l’administració proposés unes proves que no fossin obligatòries, excepte per a un grup d’escoles que variarien cada any, perquè es recollís una informació general que representés tot el país. D’aquesta manera es podrien reconciliar la tendència que només té ulls per a l’estadística i la que posa l’èmfasi en la confiança que mereixen els equips docents i, sobretot, en la necessitat d’escoltar-los.