Tan lamentable pot ser no veure el potencial dels fills com veure'n molt més del que tenen. Hem passat d'una època en què no es deia a les criatures el que feien bé perquè no s'ho creguessin a una altra en què no se'ls diu que fan malament perquè no es traumatitzin. I l'autoestima saludable no té res a veure amb l'autoengany. Ha de contemplar necessàriament els dèficits, ja que suposa sentir-se digne i mereixedor d'estimació per un mateix, incloent-hi les pròpies limitacions.
Quan una criatura fa una cosa i li surt més aviat malament, centrem-nos en el procés més que en el resultat. Fem que es fixi en les habilitats que ha hagut de desplegar, en les qualitats que ha mostrat, en les actituds que li poden ser útils per a la vida, en els aspectes que ha millorat, en els aprenentatges assolits. Recolzem-nos en els punts forts per contrarestar els febles i animar-lo a seguir progressant.
Sense enganyar ni exagerar
Però no cal dir-li que el resultat és excel·lent si no ho és. Tampoc no cal dir-li que és desastrós. Li podem dir que no és la meravella més gran que hem vist. O que hi ha coses que li surten més bé. Si l'hi diem amb tacte i bon humor, la seva autoestima quedarà intacta i, a més, agrairà que no el prenguem per tòtila o pusil·lànime. Un bon amic i company d'equip de futbol d'un dels meus fills té un avi entranyable i amantíssim que no es perd cap partit del seu nét. Però tot sovint li recomana que es dediqui a una altra cosa perquè juga a futbol rematadament malament. Val a dir que no és l'únic -ni de bon tros- que no arribarà a crac, però és l'únic amb un avi capaç de reconèixer evidències sense complexos. Hauria de ser obligatori tenir un avi així de perspicaç. No tothom servim per a tot i no és cap tragèdia. El drama seria pensar que no servim per a res o que no hi ha cap cosa que ens surti prou bé.
