Sopem al menjador de l’hotel. Dues noies d’edats adolescents ho fan, amb les seves famílies, en taules contigües. Una d’elles porta el cap cobert amb mocador i vesteix una llarga túnica. L’altra, melena rossa a l’aire, porta samarreta estripada que deixa veure sostenidors de color i estètica seductora. La primera es fa càrrec del seu petit infant, mentre la seva mare també cuida el seu propi nadó. Més nens, un pare i un gendre completen la taula. La segona comparteix el seu sopar, amb malenconia i silenci, amb pare i mare que tenen aire de professors universitaris francesos. El que passa al seu costat no sembla que els interessi gens.
La meva deformació professional em fa observar els adolescents fins i tot de vacances i, entre plat i plat, penso en les raons dels seus presents tan diferents i en les possibilitats que cadascuna d’elles té de construir el seu personal futur. Fa poques hores que he fotografiat popes ortodoxes beneint, entre soldats disposats a disparar, el bateig de grups de fidels, mentre a dos metres del brut Jordà se’ls miraven una altra categoria de fidels, des d’una riba on catòlics que creuen en un sol déu tenen cinc esglésies i cadascuna va a la seva.
Vides condicionades
Allà, una jove feia immersió eufòrica amb Jesucrist estampat a tot color a la samarreta. Aquí, separada per una escassa frontera d’aigua i una enorme barrera ideològica, una noia aparentment musulmana es cobria el cap amb mocador, afegint-hi una gorra Nike a sobre per mirar de fer veure que se sentia primer de tot jove.
A l’hotel observo i recordo les imatges del riu, penso en tot allò que condiciona les vides adolescents que he vist o tinc davant. Ara no sembla que es tracti de grans diferències econòmiques. Es podrien trobar, però aquell sopar és car per a tothom i a les dues ribes feien turisme. He de concloure que els adults tenim una enorme passió per imposar vides als nostres fills. Donem per suposat que seran bons en la mesura que s’emmotllin a allò que nosaltres hem previst. No suportem que s’alliberin dels nostres déus. No eduquem per pensar ni per mirar amb ulls crítics la realitat. No podem permetre que descobreixin les absurditats del món dels seus adults. Què hauria passat si s’haguessin petonejat enmig del riu o haguessin ajuntat les taules per descobrir juntes models diferents de felicitat? Es demostraria que sense nosaltres tot pot començar a ser diferent.
