El príncep dubtava sobre ser o no ser amb una calavera a la mà. Els centres educatius també tenim dubtes hamletians, i en aquests moments hem substituït la calavera pel mòbil i ens preguntem quin ús se n’ha de fer a cada centre educatiu.
Una resposta és prohibir-lo i anunciar-ho a l’entrada del centre escolar: territori lliure de mòbils! Si fa o no fa, com s’anuncien els territoris lliures de fum. L’altra possibilitat és aprofitar-lo per assolir els objectius d’aprenentatge que ens hem marcat i que hem negociat amb l’alumnat.
Els problemes que ens porten a mirar de donar una resposta a aquest dilema es concentren, sobretot, als instituts. Abans de prendre una decisió gosem fer alguna consideració. La primera és entendre que a l’adolescència es va despullat sense mòbil; a l’adolescència es pot ensenyar el melic o l’inici de la ratlla del cul i no passa res, però els prens el mòbil i els deixes com quan arribem al món. La segona és manifestar que ens inclinaríem per negociar quan es poden tenir els mòbils engegats i quan han d’estar apagats, i una decisió o l’altra dependrà del tipus d’activitat que fem. Hi ha moments en què utilitzar el mòbil ens ajuda a fer la feina i d’altres en què aquest giny ha d’estar apagat.
Normes de convivència
Abans hem anunciat que el problema afectava sobretot la secundària, però en el món universitari i en l’adult es comencen a necessitar algunes normes de convivència que en regulin l’ús, perquè en cines, restaurants, trens, autobusos..., en espais públics on la intimitat es trenca sense miraments, som testimonis d’una ruptura sentimental o d’una mentida sobre el lloc on és l’interlocutor amb qui compartim espai i temps.
Pensem que abans que la prohibició dura i seca cal una negociació amb l’alumnat. Estem convençuts que la gran majoria d’adolescents entenen que alguna regulació s’ha de fer i que aquesta regulació serà més o menys assumida sense ganyotes excessives si aquesta regulació de l’ús també afecta altres col·lectius de l’institut. Ara bé, la decisió depèn de cada centre escolar, perquè ningú millor que els equips docents sap què convé més al seu alumnat. I la resta, com a Hamlet, que sigui el silenci.
