Guardiolistes autònoms

A casa m’estimen. Ho sé perquè m’ho diuen i m’ho demostren constantment amb grans i petits gestos. Un dels que més m’entendreix és quan algun dels menors d’edat a càrrec (MEC) crida: “Mamaaaaa, el Guardiola surt per la teleeee”. I jo corro, i em planto davant la tele, i sospiro i dic: “Pep, torna”. I ells riuen. Ho explico perquè tot el que ara escriuré pot fer creure just el contrari. I no.

La confessió

L’escriptor Sebastià Bennassar ha penjat al Facebook una confessió: “El guardiolisme té coses bones. Si t’aixeques ben d’hora ben d’hora tens temps de començar a llegir L’altra, de la Marta Rojals, acabar de preparar la sessió d’avui al matí amb Yannick Garcia i les alumnes del centre cívic d’Horta, canviar dos bolquers, dutxar-se, anar a comprar un gran proveïment de verdures, fer un dinar infantil i preparar el dinar per a 3 adults, esmorzar, jugar amb la nena, preparar una classe de novel·la negra mediterrània, cantar cançons, començar a preparar una ponència per al congrés de Pedrolo de demà, saber que confies en el tren a Sabadell per preparar la presentació d’avui vespre i arribar a la conclusió que això del guardiolisme és molt cansat. Amb il·lusió!” Ric de gust llegint-lo i decideixo que sí, que jo també pateixo atacs de guardiolisme i acabo traient el fetge per la boca, com una runner passerell qualsevol el dia de la seva primera mitja marató.

Però el que sobretot descriu amb mestria en Sebastià és la combinació de feina a casa i l’exercici actiu de tenir cura dels MEC. O d’intentar-ho i veure que em fa rumiar i repensar guions acabats d’escriure mentre estenc calçotets i mitjons, milions de mitjons. O que em torna una persona prou agosarada per convocar una reunió de feina a casa mentre un o dos o tres dels MEC pul·lulen per la llar amb un virus instal·lat al cos. I tot mentre començo la jornada ben d’hora, ben d’hora, mecaguntot! I tot per culpa de la creença absurda que el temps és elàstic fins a l’infinit. Tal afirmació, que sembla sorgida de la ment privilegiada d’una eminent física quàntica, és, realment, un pensament màgic tipus made in China.

El temps i el xiclet

En la meva altra vida, quan no tenia MEC, ja era autonta (autònoma, perdó, autònoma). Llavors ni rumiava en el sentit filosòfic del temps perquè creia, també de la manera més absurda, que tenia tot el temps del món. Les meves jornades laborals s’axicletaven. Sense l’obligació de fitxar, començava a treballar, m’aturava per anar no sé on, hi tornava, sortia a fer no sé què, de nou hi tornava, i vinga una altra interrupció. I mai, mai, matinava. L’adveniment dels MEC ho va capgirar tot i el temps es va compactar en una pastilla de xiclet dura i gairebé immastegable. Però la creença que continuava sent un xiclet, per molt dens que fos, va seguir allà.

I entre l’escriptura de seqüència i seqüència, entre correcció i correcció, entre preparació d’una xerrada i una altra, hi encabeixo de tot: bullir verdura, anar a portar l’únic MEC portable a l’escola, demanar hora al metge d’un MEC que ja no es deixa portar perquè va a l’institut, posar una rentadora, fotre quatre crits davant el paisatge distòpic i apocalíptic d’habitacions i menjador, respondre tres correus electrònics i, ai!, escriure i reescriure aquest article. I tot abans de les nou del matí. Sí, el guardiolisme és molt cansat, i el temps, com els globus de xiclet, un dia farà un pet com un aglà.