Guàrdia de trucades

La millor manera de saber com funcionen les famílies dels meus alumnes és fent una guàrdia de trucades. Una vegada han entrat tots els alumnes a les vuit de matí, tant la direcció com el professorat que vigila esperem entre cinc i deu minuts perquè vagin passant lentament els ressagats. Sempre veus les mateixes cares: els que no els sona mai el despertador, els que allarguen la cigarreta fins a l’última pipada i els que no sucumbeixen a la temptació de fer campana. Després hi ha altres casos més fotuts, com mares que encara a secundària han d’acompanyar fins a la porta els seus fills perquè no se’n refien. Parlo de casos en què alguns alumnes no volen entrar a l’institut perquè no s’hi senten a gust, ho passen malament, s’angoixen, cauen en depressions... Quan faig la guàrdia de les vuit del matí, la meva funció és la de passar aula per aula i preguntar qui ha faltat.

Acostumo a veure moltes cares de son entre els alumnes i sospito que més d’un van estar jugant a la play o mirant la tele fins massa tard. De seguida m’apunto els que no han vingut en una llista i quan he fet tota la ronda baixo a secretaria. A dins, saludo i m’assec rere una taula amb un telèfon. La meva feina no és altra que trucar als pares de tots els que no han vingut. Hi ha dies que gairebé no tinc temps d’acabar abans de les nou. Les secretàries sempre m’avisen que de seguida han trucat un parell de famílies per avisar que el seu fill està malalt o té metge, però la majoria no ho fan, almenys fins ben entrat el matí. Com us podeu imaginar, trucant a les famílies m’he trobat de tot i tinc anècdotes de tots colors.

Normalment et trobes amb persones que entenen perfectament que si el seu nen o nena no ha entrat a l’institut en seguim sent responsables, però d’altres ens demostren per què el seu fill els ha sortit tan maleducat. Moltes vegades no em contesten als mòbils i moltes altres directament em pengen quan identifiquen el número. Algunes fins i tot s’enfaden perquè els he despertat o perquè els he de donar l’exclusiva que a qui ha vist sortir amb la motxilla per la porta de casa no ha arribat al centre. Hi ha famílies a les quals estic cansat de trucar, que justifiquen les absències o es creuen les mentides dels fills. I n’hi ha de ben curioses, com quan l’altre dia uns pares no deurien haver llegit el que van signar i es van pensar que el seu fill podia estar tota la setmana fent vaga.