Gabriel García Márquez

Gabriel García Márquez / ARXIU Zoom

Quan el Gabriel i la Luisa es van enamorar, el pare d'ella, el coronel Nicolás Márquez Mejía, va decidir oposar-se a aquesta relació i va enviar la noia lluny de la ciutat on vivien. El Gabriel era fill de mare soltera, tenia un sou modest de telegrafista i, per si no fos prou, arrossegava un currículum sentimental atrafegat. Però el noi era tossut i va insistir per convèncer la Luisa amb regals, flors i poemes. Finalment, la noia i el seu pare van cedir. Aquesta història d'amor amb final feliç va servir d'inspiració al fill de la parella, Gabriel García Márquez, per escriure la seva famosa novel·la El amor en los tiempos del cólera . Tot això passava a prop de l'any 1930, a Arataca, Colòmbia.

Poc després del naixement del primer fill de la parella, el futur premi Nobel de literatura, el matrimoni es va traslladar a la ciutat de Barranquilla, on regentaven una farmàcia. El nen es va quedar amb els seus avis materns, amb qui viuria bona part de la seva infància. El petit Gabriel va créixer, doncs, sota la influència del coronel Márquez, un veterà de la Guerra dels Mil Dies, molt respectat a la seva regió i que, a més dels tres fills legítims, n'havia tingut nou amb diverses dones. Tot un caràcter. Avi i nét van establir des del començament una relació intensa i molt bona, en gran mesura basada en l'amor de tots dos per les històries i per la llengua. L'avi Nicolás era un gran narrador i també va ser qui va ensenyar al Gabriel a consultar sovint el diccionari. García Márquez el reconeixia com la persona més important de la seva vida.

L'àvia, Tranquilina Iguarán, coneguda familiarment amb el nom de Mina, era una dona fantasiosa, intuïtiva i supersticiosa, que va omplir el cap de Gabo amb històries de fantasmes, premonicions i mals auguris. Al cap dels anys, aquesta àvia Mina inspiraria el personatge d'Úrsula Iguarán al clàssic Cien años de soledad . "Es difícil que hi hagi una línia en algun dels meus llibres que no tingui el seu origen en la infància... Durant els primers vuit anys de la meva vida, vaig tenir les experiències que després he elaborat poèticament, literàriament, a través de tota la meva vida", va escriure, ja adult. L'avi coronel va morir quan el Gabriel tenia vuit anys i com que l'àvia Mina havia perdut pràcticament la vista i no es podia fer càrrec del nen, els pares se'l van endur a viure amb ells a Sucre, on residien aleshores. Però la família havia anat creixent -arribarien a ser dotze germans- i el Gabriel va ser enviat a un internat de Barranquilla, on es va fer conegut entre els companys per les seves tires còmiques i els poemes humorístics.

Com que li agradava més estudiar i escriure que no pas fer esport, els companys de classe el cridaven amb el sobrenom el viejo. Més endavant va estudiar secundària als jesuïtes fins que, gràcies a les seves notes, va rebre una beca per estudiar al Liceu Nacional de Zipaquirá. Com ell mateix va deixar escrit: "No recordo l'època de la infància com la d'un nen feliç ni com la d'un nen infeliç, sinó com la d'algú que tenia una vida pròpia, un món propi a dins del qual vivia i que és el que ha alimentat tota la resta de la meva obra".