La Fundació Comtal

El 21 de maig vaig tenir l’honor de participar en la celebració del 20è aniversari de la Fundació Comtal, una entitat que treballa per l’educació i la inserció d’infants, adolescents i joves en risc d’exclusió social. La seva és una més de les experiències pedagògiques que han arrelat aquests anys en diferents llocs per atendre els joves que es queden al marge del sistema escolar, amb la voluntat de modificar les seves trajectòries vitals. Penso també en el Braval, el Casal dels Infants del Raval o el Llindar. Tots aquests centres fa temps que practiquen el que Lee Sing Kong, director del National Institute of Education de Singapur, diu que són les claus de l’èxit educatiu: claredat dels fins, coordinació, ambició i professionals que saben per què fan el que fan. Però el més rellevant és que ens estan ajudant a repensar l’educació més en termes de sistema educatiu que de sistema escolar.

Suport i qualificació

La Fundació Comtal, per exemple, ens permet imaginar un nou model de centre educatiu que proporcioni alhora suport escolar, informació i qualificació professional, activitats de lleure, serveis diversos al barri (sala d’ordinadors, un servei d’assessorament jurídic...) i un centre d’acollida d’infants i adolescents de 4 a 16 anys tutelats per la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència. Res d’això seria possible sense el suport entusiasta del voluntariat.

El nostre sistema escolar sembla poder conviure sense problemes de consciència amb un 20% de fracàs escolar. Tenim la sort de disposar de persones que sense fer soroll, però amb una extraordinària capacitat d’innovació i treball, fent de la pràctica reflexiva una norma de conducta, estan desenvolupant des del sistema educatiu experiències que mereixen l’aplaudiment col·lectiu i la consideració pedagògica.

A la Carta a una mestra, els alumnes de Barbiana diferenciaven entre els alumnes de nivell cultural alt, que reforcen a escola el que senten a casa i a casa el que senten a escola, i els alumnes de nivell cultural baix, que experimenten una discontinuïtat entre aquests espais. Si aquests últims no troben ponts de contacte entre família i escola, estan condemnats al fracàs. Ara que tothom parla d’innovació, no semblaria coherent amb les nostres proclames ignorar les pràctiques realment innovadores, que semblen capaces de bastir aquests ponts.