La pitjor mare del món

Fum, fum, fum

A l’article anterior vaig patir una petita crisi existencial: ¿ja no dec ser digna de dur el títol de pitjor mare del món? Després vaig veure que sí, que sí, i aquesta setmana comprovo que encara duré penjat el títol una bona temporada. Escric aquest article quan falten uns quants dies per Nadal. Però no són “uns quants dies” tirant a molt. No, no. Ja falta poc, l’ambient s’està tornant perillosament nadalenc i servidora no té res preparat. Res, niente, nothing.

Llums ‘pavlovianes’

Aquells dies que la calor torrava les castanyes sense necessitat de foc, uns homes en màniga curta van colgar les llumetes de Nadal als carrers del barri. Les bombetes decoratives m’han anat llançant senyals pavlovianes (compreu, haleu, rigueu, que la Visa s’acaba), però dec tenir el wifi cerebral mal configurat. A hores d’ara només he comprat un arbre que he entaforat en una cantonada estratègica per no ensopegar-hi, i allà s’està, pobre, sense ni un trist guarnit de basar xinès. L’arbre el vaig comprar després que el menor d’edat a càrrec (MEC) número 3 m’amartellés la moral quan passàvem per la floristeria dos o tres cops al dia (anar a l’escola + tornar de l’escola + sortida imprevista diària per temes diversos).

Però ja fa dies que és a casa i no ha rebut ni la trista visita del tió. El MEC núm. 3 s’està fent el suec, el letó, el taiwanès i totes les nacionalitats de llengua ignota per no haver de captar el missatge: rere tot plegat hi ha una targeta de crèdit, fill. Però com que sospita que nosaltres sospitem que ell sospita, no es queixa gaire de l’absència i només pregunta amb un fil de veu: “¿Però que no ve el tió aquest any?” “Ja vindrà, ja vindrà, que ha agafat la Renfe i, esclar, li ha passat el que li ha passat”, li vaig responent jo.

I tot i que jura que a hores d’ara no s’ha capbussat en la tesi doctoral “Pautes per a una excel·lent recitació del vers de Nadal dalt de la cadira”, també és ell qui reclama fer el pessebre i guarnir casa nostra com si fos un catàleg d’una coneguda botiga sueca. Per calmar la seva ànsia nadalenca ens vam empescar tots dos uns calendaris d’Advent amb sobrets, pinces d’estendre i un cordill que per un moment em van fer sentir una progenitora exemplar, fins que al moment d’estampar el número de dia al sobret núm. 15 el MEC va declarar-se en vaga i em vaig quedar jo sola per completar l’obra magna mentre anava remugant els meus estimats caguntots.

Regals

Però els regals de Nadal han començat a aparèixer. D’acord, han vingut sense tenir el decorat per al caganer muntat en forma de pessebre, sense que hàgim enviat els SWAT per rescatar el tió del fons de l’altell, sense que el pare de les criatures i jo hàgim celebrat l’esmorzar de pre-Nadal per adjudicar i deixar d’adjudicar regals i regaladors, sense haver encarregat els canelons, ni haver acabat de planificar el Cap d’Any. Però per primera vegada en un parell d’anys hi ha un dels MEC que es menjarà els torrons i bufarà les espelmes del seu aniversari (demà!) feliç perquè aquells 20 grams de paper amb les notes explica coses molt explicables. D’acord, no és un regal caigut del cel, ni cagat per un tronc, ni transportat per camells caganers. Ha estat cosa seva, i només seva, i aquest any, per fi, cantarà el Fum, fum, fum feliç, com si fos una nadala i no com la imatge del que li agradaria en què es convertís aquell refotut paperet. Bon Nadal, progenitors i progenitores imperfectes!