François Truffaut

François Truffaut / HUFFSCHMITT - EFE Zoom

François Truffaut tenia vint-i-set anys quan va dirigir Els quatre-cents cops , una pel·lícula premiada al Festival de Canes l'any 1959 i que es considera el tret de sortida del moviment conegut com la Nouvelle Vague. La pel·lícula parla, segons el seu director, de la infelicitat dels infants. Truffaut va reconèixer en diverses ocasions que aquest era el tema que més li interessava i en va fer, de fet, l'eix central de la seva filmografia. Tenint en compte això, no és gaire difícil d'imaginar que estem davant d'un adult marcat per una infància dura i trista.

Al cinema aquest neguit es va personificar en el personatge protagonista d' Els quatre-cents cops , Antoine Doinel, alter ego del director, que va créixer a mesura que avançava la seva carrera. Doinel va ser interpretat per l'actor Jean-Pierre Léaud durant dues dècades. Els quatre-cents cops eren, segons Truffaut, els que rep el nen-adolescent durant el difícil període del creixement. La infància va ser un tema recurrent a les obres de Truffaut, especialment a les pel·lícules L'infant salvatge , del 1970, i La pell dura , del 76.

Com van ser, doncs, els primers anys de la vida d'aquest brillant director de cinema? Va néixer a París l'any 1932. La seva mare era Jeanine de Montferrand, que treballava de secretària al diari L'Illustration , i va ser reconegut oficialment al Registre Civil per l'arquitecte Roland Truffaut, tot i que no era el seu pare biològic. Quan el François era petit, el seu pare adoptiu procurava cuidar-se'n, i hi mostrava més interès que la mare del nen, que finalment va decidir enviar-lo a viure amb els seus pares -els avis materns del François- en assumir que ella era incapaç de cuidar-se'n com calia. Tot i l'atenció dels seus avis, el Jean i la Geneviève, el François va créixer sentint-se abandonat i, tan aviat com va tenir ús de raó, es va refugiar en els llibres i en el cinema.

No era, en canvi, bon estudiant i sovint tenia conductes poc adequades, com ara saltar-se les classes per anar al cinema, on, per cert, la majoria de les vegades entrava sense pagar. Va deixar l'escola als catorze anys i va començar a cometre petits robatoris, fins i tot a casa dels seus avis, de manera que la família va decidir enviar-lo a un centre per a adolescents conflictius, una mena de correccional. Poc després va crear un cineclub anomenat Cercle Cinemane i allà va conèixer el crític de cinema André Bazin, que es va convertir en el seu protector i li va aconseguir la seva primera feina a la publicació Travail et culture .

En aquell moment el jove Truffaut ja havia escollit els seus referents tant a la literatura -Balzac, Proust, Sartre- com al cinema -Rossellini, Lubitch, Chaplin-. Però durant tota la vida va reconèixer el buit que sentia per l'absència de la figura paterna, aquell pare biològic a qui mai no va arribar a conèixer. Per tot plegat, el director de cinema es va considerar tota la vida un infant perdut a qui van salvar els llibres i el cinema. Probablement per això solia comparar la seva relació amb el cinema amb la religió o amb la més gran de les seves històries d'amor.