JAUME CELA & JULI PALOU

Foc i aigua

Als països que pateixen terratrèmols, als centres educatius s'assagen activitats de prevenció. Sovint ho veiem a les pel·lícules: nens i nenes s'amaguen sota les taules o saben que no poden agafar un ascensor quan tot tremola. Catalunya, petita com és, té una varietat de paisatges envejable. Zones d'alta muntanya, platges de tota mena, deltes i aiguamolls, pobles i ciutats singulars i una de les muntanyes més originals de la Terra que té, a més, caràcter sagrat. Els rius i les rieres ens donen molta feina, perquè el règim de pluges és intens i irregular. Ja ho diu la cançó: "Al meu país la pluja no sap ploure".

Als estius sovintegen els incendis; a la tardor, les inundacions. Si aquesta és una característica del nostre clima, ens cal una política de prevenció que comprometi les escoles. Caldria treure la pols dels currículums i donar-hi cabuda a continguts que ajudessin a saber què cal fer davant d'aquestes catàstrofes. Prevenció és el terme clau. Això vol dir observar l'espai que ocupem amb una mirada diferent, perquè es tracta d'acostar-se al coneixement de rius i de boscos, de muntanyes i de valls amb un criteri d'adaptació, que no té res a veure amb la depredació. La lògica que funciona és elemental: si no cuidem el bosc, els focs que inevitablement es produiran seran més violents amb nosaltres; si construïm als camins de l'aigua, ella s'encarregarà de recordar-nos que no accepta aquesta invasió. I així podríem seguir.

Ensenyem-ho a l'escola, perquè els més menuts ens miren i sovint es converteixen en la consciència dels adults. No fa gaire una nena va sospitar que s'acostava un tsunami perquè va veure com les onades arribaven als peus dels banyistes. Els adults no podrem evitar el tsunami. Però podrem esmorteir els seus efectes si eduquem per tractar amb sensatesa l'entorn i, de retruc, a nosaltres mateixos.